El divendres a la nit morien dos amics de la Magdeta en un accident de cotxe. Quan van comunicar-li la notícia ... Catakrac! es va trencar, mentre intentava entendre el significat de paraules com "s'han mort" el seu cor s'anava esmicolant en trocets molt petits. Quan s'aixoplugava entre els meus braços que casi no arriben a envoltar-la, la vaig sentir créixer. Sí, malauradament aquestes coses són les que ens fan créixer, les que fan que els esquemes de seguretat infantils, aquells que ens fan immortals, es trenquin forçant-nos a entendre la volatilitat de la vida. La Magdeta ha viscut sempre la mort dels nostres avis d'aprop, mai li hem amagat aquest succés que forma part de la nostra vida, però es clar quan es tracta d'amics molt propers i en edats tan joves, amb tota la vida per davant costa de comprendre...costa molt de comprendre. Em deia: "perquè hem d'aprendre les coses de la vida passant per això??" perquè la vida és tal qual, com se'ns presenta, i per més injusta que la trobem, no ens queda més remei que acceptar-la. El dol està servit, i al seu costat veuré com la meva filla segueix creixent.
