SANTA FE

Diumenge, mentre els núvols corrien pel cel tapant i destapant el sol, provocant un efecte de fred i calor i de llum i foscor, en Carlus i jo vam anar a Santa Fe, al Montseny. El Montseny és el gran desconegut per nosaltres...ja passa ho tenim tant a prop!! i amés sempre pensem que està ple de gent. Primer ens vam perdre, sempre ens passa el mateix, sortim una mica a l'aventura, sense planells ni GPS, i vam arribar a Collfornic que és un dels punts de sortida cap al Matagalls, un cop situats, com a tots aquests llocs sempre hi trobem algun planell, ens vam dirigir a Sant Celoni que és des de on s'arriba a Santa Fe, tot i que existeix una carretereta preciosa per la Costa del Montseny per on també s'hi pot arribar (ho vam veure abans d'arribar a Collfornic...perduts). A Santa Fe hi ha el centre de informació Can Casades on vam trobar 3 sequoies espectaculars, plantades el 1900 amb una alçada de més de 40m, les primeres que havíem vist van ser prop de Pumalverde a Cantabria, hi ha un bosquet de sequoies molt xulo. Bé tornant a Santa Fe, hi ha diferents itineraris molt agradables des d'arribar al Turó de l'home a donar la volta al llac de Santa Fe, nosaltres ens vam decidir pel curtet doncs ja no teniem gaire temps, 50 minuts, una mica de fangueig i imatges molt maques.

Aiguamolls de l'Empordà

L'últim dia de l'any estàvem a l'Empordà, igual que fa un any. Va fer un dia fantàstic i vam gaudir d'un passeig fantàstic pels aiguamolls. És una caminada molt recomanable per fer amb criatures doncs és tot planer i des de les torres de guaita es poden veure molts ocells, els que més vam veure van ser les cigonyes que fan un clap clap, aclaparador amb els seus llargs becs i ànecs de coll verd. El paisatge és preciós i de vegades, amb una mica d'imaginació sembla que estiguis a la sabana africana. Fins i tot d'alguna de les aigües estancades semblava que tingués que sortir algun cocodril i "las arenas movedizas" que tant apareixien a les pelis que veiem quan érem petits semblaven prendre forma en algun fangueig que vam trobar, bé un poti poti de sensacions que van fer del matí una delícia.

L'excursió comença en el punt de informació "El Cortalet" a 3 Km. de Castelló d'Empúries"

PREMIÀ DE DALT- MONTSERRAT

Divendres 24 de setembre, dia de la Mercè, amb la panxa ben plena (em vaig berenar 1/2 coca amb 2 tès) a les 20h sortia de la plaça de l'Ajuntament de PDD cap a Montserrat. Feia molts anys que volia fer-ho, i aquest amb tots els astres a favor ho he pogut fer.

La pallissa de caminar que m'he pegat val mol la pena pels següents motius:

• És un repte personal assolible
• A mesura que cremes etapes et vas motivant cap al destí final
• en el moment que penses "qui m'ha enredat a mi a fer aquesta bestiesa?" (això em va passar en el tram Terrassa-Vacarisses) comença a sortir el sol i apareix la muntanya de Montserrat que sembla una estampa jeje que t'atrau i et dona força.
• L'organització és perfecte, no et manca de res, des d'un caldo calent, a un tros de xocolata energètica i uns sprays de reflex miraculosos (he descobert el reflex, que be que va!!, anava tant embetumada que crec que anava dopada de reflex...pels baus que feia!)
• He viscut a la meva pell la força tel·lúrica que té Montserrat. Quan arribes a Monistrol, dius ja està, perquè si he arribat fins aquí ara que em posin el que vulguin per davant que pujo la muntanya encara que sigui a rastres! Però es que els 2 Km que queden tenen una pendent de 800m, és la bomba! amb el sol se m'escalfava el cap que semblava que em cauria rodolant per la muntanya, les escales que els hi diuen, son precipicis i en els empedrats ja no saps ni com posar els peus...però ostres vas pujant, i tant que puges!
• A les 11h del dissabte arribava a Montserrat tal i com ho havia visualitzat, com una campiona!

Si que repetiré, encara que els 2 dies següents camini com robocop!

Consideracions:

El meu entrenament ha estat 1 hora de caminada diària, per asfalt amb pujades i baixades.

Durant 1 mes m'he hidratat els peus

Em vaig tallar les ungles a la mida justa.

El calçat i els mitjons els mateixos que utilitzo per anar a caminar i no me'ls vaig treure per res, només per treure pedretes després de Sant Mateu.

Els pipis força controlats, a Sabadell als Mossos, i al final de Sabadell i l'altre ja a Vacarisses, tinc força facilitat de retenció, però és molt incòmode caminar amb pipí.

El réflex és un bon producte per aliviar i calmar dolor de lumbars...Déu ni do com es carreguen!

Malgrat les burletes, vaig caminar amb 2 bastons i la veritat es que em van anar molt bé, apart d'acompanyar, evites mans inflamades, que es carreguin menys les lumbars i a la muntanya, tant Sant Mateu com Montserrat, són una gran ajuda.

Caçadora de bolets amb L

Avui la Mª Carmen m'ha batejat!! M'ha portat a la muntanya, al Bergadà, ... no puc dir res més, i he començat les pràctiques de boletaire en boscos preciosos. No ha estat gens malament, a part d'alguna cama de perdiu i de camagrocs, he trobat el meu primer rovelló!! que maco era, encara que jo l'he trobat totes les pegues, però es que a més estava boníssim! La mestra a demés ha trobat rovellons, rossinyols i llenegues blanques, no se li passa ni un!

Aiguadora i Riu de la Frau

Diuen que al Riu d’Aiguadora va a banyar-se menys gent que a la Ribera Salada, així que ahir, per evitar aglomeracions, ens vam escapar a la Valldora. La veritat és que el lloc es mereix una visita, la cascada afavoreix que tinguis la sensació d’estar ves a saber on, i les roques o els raconets per plantar la tovallola estan molt bé, però fora pronòstics vam trobar molta gent i després de dinar uns van marxar cap al toll dels milionaris i els més aventurers o menys mandrosos, jeje, cap al Riu de la Frau, uns Km més amunt.

En Xavi, ens va proporcionar a l’Oriol i a mi un neopré, la quantitat de vegetació que s’hi troba casi no permet que entri el sol i l’aigua es nota encara més freda que les altres. En Xavi, la Júlia i la Carla, l´Oriol i jo ens disposàvem a passar la tarda al riu i no calia agafar una pulmonia. Va ser una remuntada molt fàcil i maca, molt agradable. Així com l’Aiguadora és un riu que de seguida s’enterboleix, el riu de la Frau és un riuet feréstec que sempre baixa clar i transparent.

Vam arribar fins un sifó (lloc tancat per on no es veu per on arriba l’aigua), aquest era el punt on en Xavi sempre s’havia quedat. Era d’hora i anàvem bé, pugem més? I tant!! I com més pujàvem més bonic era tot. Les caigudes d’aigua, els tolls, el dibuix i les calcificacions de la pedra, tot plegat, ens portava a tirar cap amunt com si busquéssim un tresor i estiguéssim a punt de trobar-lo per la bellesa que ens anava envoltant. Però, es clar, va arribar un moment que es feia tard i vam haver de tornar cap a baix. Oooooh! Crec que aquesta serà la última remuntada aquest estiu.

Fauna: Vam trobar tritons i gripaus. El fet de trobar tritons indica, segons en Xavi, que aquest riu no està molt transitat per la gent. Els tritons es troben en aigües fredes i tranquil•les.

Gel, sal i verd

Abans de marxar a fer ruta, ahir vam visitar el pou de glaç de Solsona, un lloc curiós i interessant de conèixer, tot i que personalment vaig trobar l’entrada una mica cara pel que és. (3€) Es troba en l’entrada principal de la ciutat.

Després cap a Coll de Jou, una carretera molt xula de paisatge fins al Port del Compte que personalment no li trobo cap gràcia. I cap a Canalda, poblet de 4 cases. Odén, 2 cases i cria de falcons que aquest any no es pot visitar. A Cambrils hem visitat el Salí, un lloc on hi ha una font salada i s’hi fa sal, a les fotos es poden veure els canalons d’aigua amb goteres salades i les piscines on s’estanca per evaporar i aconseguir la sal. Després hem anat a Alzina d’Alinyà, on una senyora molt encantadora ens ha ensenyat les cases claus del poble, una d’elles la de can Galta negre, el besavi d’una veïna nostra de PDD que va ser el fundador del Hotel Sant Roc a Solsona, vistes impressionants, i cap a Organyà passant per Perles i Canelles per la carretera que tan ens va agrada fa una setmana. Hem creuat el pont de la presa d’Oliana i cap al Toll dels milionaris a remullar-nos.

OLIANA, PERAMOLA, ORGANYÀ...+ Alt Urgell

Amb un temps una mica “xungui” ens decidim a fer la ruta per arribar a Peramola, tinc la sensació de territori comanxe, jeje degut a les històries que explica en Quim. Passem per Oliana que te un embassament molt gran tot i que es veu que no te gaire fondària. A Peramola de seguida hem trobat els Forners i els de Vega i com tenien pensat d’anar a dinar a Organyà, que formava part de la nostra ruta, ens hem apuntat. Hem intercanviat experiències de vacances, deu ni do el viatge a Kenya!! I després de dinar ens hem separat amb una rascada monumental al cotxe amb un marge que en Carlus ni jo hem vist. A Organyà hem visitat el casc antic que té molta gràcia per la quantitat d’arcs i porxos i balconets florejats que s’hi troben. Hem vist l’exposició permanent de les Homilies d’Organyà que ja fa 800 anys que es van trobar i hem marxat una mica moixos per la pluja incessant i per l’amoïnament d’en Carlus. No hem pogut comprar embotit de “cal espunyes”, segons la Sònia molt bo. D’Organyà hem agafat la carretera cap a Sant Llorenç de Morunys i hem gaudit molt de les vistes...la pluja ha impedit que fes un dels meus reportatges fotogràfics (si hi ha alguna foto en aquesta entrada serà perquè la he baixat d’algun lloc del mon de internet). Hem passat per Canelles, Perles, Alinyà, Alzina d’Alinyà, Cambrils i passat Cambrils, abans de trobar el recordatori i agraïment del poble al Tour de França del 2009 per passar per aquesta terra, es troba un mirador que no té desperdici, per ell mateix doncs està col·locat en un turonet que arrenca des de la carretera i per la vista...quina vista! Tornarem contents a casa, si més no ens hem alegrat la vista...i de pas l’estómac.

L’arribada a Solsona ha esta assolellada però no ha trigat a ploure. Si no és pel riu, és per la pluja, tots els dies son passats per aigua. ;)

LES TREMENTINAIRES ANAVEN PEL MON (Alt Urgell)

Les Trementinaires eren dones amb coneixements i pràctica en herbes remeieres utilitzades per a la gent i el bestiar. A més d’aquest domini ajudaven en l’economia domèstica i anaven pel “mon” a peu, carregades amb farcells plens de trementina, remeis i herbes per vendre, havien arribat a Mataró i a Calella!!! Avui dissabte 14 d’agost, amb un dia molt ennuvolat, les muntanyes semblaven fumejar, ens hem arribat a Tuixent, la terra de les Trementinaires i en Carlus i jo, mentre la Maria es gronxava en el parc de davant del museu, hem vist un audiovisual en el que apareixien els últims trementinaires explicant la seva experiència, l’últim viatge va ser al 1982! Una parella d’avis entranyables, la Sofia d’Ossera i en Jaume “el del gorro tort”, ell excepcionalment un dels pocs homes trementinaires. La senyora que porta el Museu ens ha recomanat d’apropar-nos a Ossera per la gran activitat artesana.

La casualitat més gran d’aquest dies, anant amb en Carlus pel mon sempre trobem gent coneguda, ha estat durant la visita a Ossera.

Ossera és un poble perdut en el cul del mon, allà acaba la carretera. Hi hem trobat Cal Paller, un turisme rural espectacular que ja ens havien recomanat en Jordi i l’Anna. Hem visitat la Formatgeria Serrat Gros on fan formatges de llet crua de cabra del ramat propi, hem fet un tast i hem comprat 3 formatges, el serrat gros te medalla de bronze dels formatges del mon...i se la mereix!, Hem visitat l'herbolari, herbes de collita i assecament propi i sals, ho porten una parella de suïssos. I al final hem visitat a la Núria, Cal Casal, que fa melmelades delicioses, al menys la que hem provat de taronja i nous està boníssima. Xerrant amb ella de com va anar a parar allà, es de Barcelona, i dels nostres projectes culinaris, hem acabat parlant de les filles, que també son bessones com en Carlus i en Jordi. Total que resulta que una de les filles es la cambrera de l´Avet, un hotelet del Port del Compte on havíem estat fa 6 anys, i que fins i tot en Carlus li havia fet una entrevista...una noia molt trempada i mira per on la filla de la Núria que ens ha animat a dur a terme el projecte que més que meu, es de en Carlus però que poc a poc em vaig creient. I així, amb la bossa plena de formatges, melmelades, sal i uns quants contactes i el cap ple de idees, propostes i pensaments culinaris hem tornat ha agafar la carretera cap a Tuixent direcció Solsona.

Vall d'Ora i Busa (Solsonès)

Divendres 13 d’agost. Hem quedat amb tota la família Cortal i els Grau per anar a Vall d’Ora fins un afluent del riu d’Aigua d’Ora que diuen que és molt maco, malgrat és possible que el riu baixi enfangat degut a la pluja del dia anterior. Agafem la carretera de Navés i després cap a Sant Lleïr .Doncs si, baixa marró! L’afluent no, però a falta d’escalforeta, el lloc on volen acampar no hi ha gaire sol, ho deixem estar i anem a la Masia Pujol on hem de dinar. Hi ha una esplanada preciosa on hi cau el sol de ple. Des d’allà es divisa Busa, i vam veure un esquadró de trencalossos planejant d’una forma quasi militar. La Masia Pujol és un bon lloc per passar el dia amb nens si fa sol. Macarrons, amanida i embotit i formatge bo, arròs pastós, plat de xai justet i crema catalana molt bona. Els 16€ del menú no inclou ni postres ni cafès...vaja, que pagues les vistes i l’entorn i val la pena.

Després de fer sobretaula a fora i que les criatures campessin anem cap a Busa, la presó dels francesos. Jo amb xancletes, encara no feia dos dies de la pujada del Puig de Rialb i encara no estava recuperada de ferides i nafres, les xancles em deixen els peus completament a l’aire i sense cap opressió, més mal ja no me’n podia fer. Vaig fer-ho sense complicacions pel que no té dificultat. Pujant cap a la presó trobes un mirador que et treu el singlot de l’ensurt, primer per l’alçada i després per tot el que es veu...quina passada, la llosa del cavall, la Vall i el santuari de Lord, Sant Llorenç de Morunys, Guixers, el Pedraforca el Cadí....una xulada! Després visita a la presó. La presó no es cap edifici sinó que és un tros dels cingles de Busa el qual queda com una illa per la qual s’hi accedeix per un pont que a l’època de la guerra amb els francesos aixecaven el pont un cop els abandonaven allà, els francesos no tenien més sortida que tirar-se i morien caient pels precipicis. Però què bèeeeeeesties!

PUIG DE RIALB (La Noguera)

Uffff, estic nafrada, rascada i seca. Bé, seca és poc, tota blanca. El riu que hem remuntat avui (11 d’agost, dimecres), el Rialb, és calcari i et deixa sec després de la remullada. Al·lucinant!!! Hem arribat a partir de Ponts carretera cap Isona-Tremp i pista. Hi hem anat tota una tropa, ha estat molt divertit, la Maria ha tirat bastant però no ha arribat fins al final, ella i en Carlus amb la Laura i la Raquel s’han quedat a mig camí. El final és impressionant s’ha de passar nedant per una cova en la que va caient aigua i per sota es d’un color turquesa que sembla que estigui il·luminada. Hi ha cada piscina natural que treu l’alè de xules també he trobat algunes olles d’aigua que sembla que bulli en les que t’hi pots tirar de peu...una explosió en la circulació del cos. Ara mateix no se si tinc la pressió alta o baixa, però la sang circula a tota pastilla!! Sensacions inoblidables.
No he pogut evitar portar la càmara, embolicada en bosses de plàstic i la motxilla per immortalitzar la remuntada ja que el dia d’Aigüesjuntes em vaig quedar amb les ganes i la veritat es que ha valgut la pena, tot i que, per salvar-la de la remullada, m’he pegat alguna nata que demà segur que em ressentiré.

AIGÜESJUNTES. (Solsonès)

Dilluns 9 d’agost, aquest matí després d’algun moment d’incertesa, el dia s’aixeca força tapat, els horaris una mica esvalotats...hem deixat a la Maria amb la Laura i les seves filles al Toll dels Milionaris, la Laura es la dona del Xavi Grau que és expert en excursions per la zona i que avui ens ha guiat molt gustosament, doncs el tio no para durant tot el dia, cap a Aigüesjuntes, un lloc on s’uneixen dos rius, un d’aigua freda i l’altre de calenta.

La sortida des del Pont del Clop ja es una mica a la brava, tirat al riu! I comença a enfilar cap amunt, nedant, caminat, remuntàvem al riu que baixava ple i amb força, de vegades arribar als salts era difícil, nedant perdia la força i semblava que no podia arribar, vinga amunt! Espectacular els canons que es passen, les roques alçant-se als dos costats, abans d’arribar a una bauma magnífica he notat que en Carlus patia...tenia fred i es clar anàvem a pèl, banyador i sabates de riu, per cert les meves m’estan donant molt bon resultat. En Carlus ha continuat, i tant que ho ha fet, doncs li valia la pena.

Quan feia una hora que remuntàvem hem arribat a Aigüesjuntes, un bany al fred i un al calent...ualaaaa quina diferència...jo hem quedo amb el fred la sensació notar la circulació de la sang del teu cos és espectacular. I baixem! Pel meu gust més agradable i menys cansat, aleshores tot i que el tipet no m’acompanyés em sentia una “chica Indiana Jones” valenta, forta i aventurera. Baixa salts camina i neda...lo millor nedar doncs la corrent t’empeny i es molt agradable i així arribes al Pont del Clop com si res, com si estiguessis fent uns llargs. Molt bé Carlus! Ha estat genial! Gràcies Xavi sense el guia ens haguéssim fet enrera només començar.

Cliqueu aquí per veure un video que potser és el que mostra millor trosets d'aquesta excursió, perquè, en el kit de supervivència vaig oblidar comprar una càmara d'aigua i es clar, no he pogut immortalitzar ni en Carlus ni a mi ni el magnífic paisatge agrest que hem vist, un pena!

1ª setmana a Solsona

El diumenge 1 d’agost, com a bons “domingueros” i per primer cop en la meva vida de parella, en pla de vacances familiars d’agost ens vam plantar en Carlus, la Maria, la Magdeta, la Tatu i jo a Solsona; ciutat emmurallada, tot i que acollidora per qualsevol porta que entris (en total 5). Un cop instal·lats, a la plaça St. Pere, en un piset molt arregladet i còmodo que ens ha llogat en Marc, vam anar a dinar a un dels baretos que hi ha pujant de la plaça Episcopal a la plaça Major …de batalla…sense comentaris. Més tard cap al pont del Clop, la Ribera Salada, riu, aigua freda clara, impressió i purificació...unes cartes (“el capitalista”, joc que ens va ensenyar la Magdeta, d’estratègia, molt distret) en Carlus com sempre li va enganxar el truqui i ens va pegar panadera!!

Quan ens vam quedar la Maria, la Tatu i jo sola vam fer una amanideta al Ral i vam prendre la fresqueta , iujuuuu comencem les vacances a Solsona..
El dilluns es va despertar molt ennuvolat i fresquet, ens vam dedicar a fer el kit de supervivència per passar la setmana. Visita a l’oficina de turisme
–Bon dia! Us esteu aquí? A on? A la Plaça Sant Pere no hi ha re per llogar a l’estiu...
-un amic ens ha llogat un apartament On estan els supers grans?
-I perquè els voleu? S’ha de comprar en els petits comerços! Amb contundència
- ja però...
-.els petits comerços hi trobareu de tot,
- ja però on son?
i per fi ens ho diu!
- Senyora que ja farem gasto però volem comprar varies coses de “menaje del hogar”! (ni ens ho va deixar dir!)
Ens vam apoderar de plànols i recomanacions per visitar i tot el referent al Camí dels bons homes i de les bones dones (Camí dels Càtars que fugien de la Inquisició francesa). La Tatu tenia moltes ganes de fer-lo, de Solsona hi ha una sortida.

Visita al Súper i ohh! Decepció. No vam trobar les quatre coses que necessitàvem. Ho vam comprar dimarts en una botiga de coses per la llar. A la tarda cap el pont de l’Afrau (aqüeducte).

Aquesta excursió surt de Solsona i de fet és l’inici del camí dels bons homes. Malgrat vam començar amb mal peu (mai millor dit); la Maria i jo vam enfonsar els peus en un forat de ciment mentre un paleta cridava com boig per alertar-nos del que anava a passar, vam ficar els peus allà on no havíem i vam sortir cimentades, unes “rises” amb els paletes després l’ensurt, i cap el pont. Un sender preciós, amb molta vegetació i aigua i l’aqüeducte s’alça camuflat entre el verd. La Maria va fer la caminada sense cap problema. Al tornar vam tallar just a que no ens enganxés un xàfec apoteòsic. Sopar i scrabble, la Tatu em va pegar una pallissa espectacular ; només va ser l’escalfament(estaré perdent facultats??? Jeje).

Dimarts vam aprofitar i vam comprar tot allò que ens calia per casa, com ganivets afilats, tasses, cossi per la roba, setrilleres, gerres, draps de cuina i fusta, quatre xorrades que ens van fer sentir més còmodes, sembla mentida el que canvia tallar el pa amb un ganivet que talla o amb un que no.

A la tarda el temps encara no acompanyava per anar al riu i després d’una migdiada important vam anar a Riner, segures que hi trobaríem festa Major, havíem mal-interpretat un calendari de festes i festeigs i no vam trobar ni plaça Major, ni llumetes ni banderoles, ni fira, ni casi, re, tan sols el Santuari de Riner que és una cucada i la carretereta que t’hi porta també té molt encant. Amb la decepció de no haver pogut menjar un polo en la plaça del poble vam marxar cap a Cardona, ciutat salada, primera parada merceria, compra d’imperdibles, se’m acabava de trencar el bolso, segona parada TKS esports sabatilles de riu i cantimplora i tercera parada a la plaça amb vistes a les mines a fer una cerveseta i la Maria un gelat, es clar!!

Dimecres brillava un sol espectacular...cap el toll dels Milionaris, estavem soles, de bon matí , aquí la gent no es matinera i a mes com la temperatura acompanya s’aixeca tard. Al Toll s’està molt bé, prou lloc perquè hi plantin la tovallola o el “tenderete” (cadiretes, taules, nevera...) varies famílies ,suficient fondària en el riu per capbussar-t’hi tota i un espai de jacuzzi natural envejable.

A la tarda ben equipades per anar a veure la torre de Vallferosa, agafem la carretera cap a Torà i a un desviament per agafar l’L-3005 anem a petar a una carretera magnífica, una mica per intuïció, perquè aquí tot s’ha de dir , les senyalitzacions són una mica confoses o escasses (crec que la gent ho volen tenir tot una mica a resguard i que bé que ho trobo!). Per aquesta carretera antiga cal entrar a la Segarra fins trobar un trencant que va a Vallferosa, entres en pista i trobes un tancat on hi ha un plànol de les rutes que es poden fer. Fins a la Torre hi ha 1 Km tot de baixada per pista i te’l fas dubtant de com d’alta serà la torre doncs no t’imagines per on apareixerà, no s’intueix per enlloc. De sobte, desprès d’un revolt la trobes allí enfonsada i et quedes xocada, que fort!! IMPRESSIONANT!! La Torre s’erigeix en un forat entre muntanyes, recta, valenta, forta, com símbol de la resistència catalana. (m’emociono però és que no es pot explicar la força que desprèn aquesta Torre, wauuuu segur que hi torno). L’entorn; poble abandonat en runes, et permet imaginar històries en aquell indret perdut de la Segarra. En 15 min ens vam plantar a Torà; racons preciosos i un safareig antic espectacular.

De tornada parem a Ardèvol. Una altre torre que gràcies a uns avis (tipus caçadors de bolets) que van cridar- Nena, Nenaaaa! Porta la clau que aquestes senyores volen veure la torre! (mentida, ells es van entossudir perquè la veiéssim però a nosaltres ens sabia greu perquè era tard). Total, molt xula però no es pot comparar amb la de Vallferosa.
-Passem pel Miracle?
-I tant, vinga, va!
-Quina posta de sol més maca!!!

El Miracle el vam veure casi a les fosques (haurem de tornar) i vam visitar a la Pilar Montfort, amiga de la mamà que s’està tot l’agost en una cel·la amb la família i que ens va convidar després de presentar-nos a veure-la...- Mira que ben muntat ho tenen això!! D’allà vam sortir amb la curiositat de perquè el marit de la Pilar estava sopant amb “xubasquero”...que estrany no??
Ah la Festa Major era al Santuari del Miracle (terme de Riner) no a Riner!!

Dijous remuntem riu amunt, preparem un picnic i dinem allà. Des del toll dels Milionaris fins la urbanització Els Roures, dificultat 0 amb nens. Tarda al Ral, amb cerveseta i vistes a les muntanyes rosades...una altre posta de sol magnífica. La Tatu ja te clar que no farà el camí, la falta d’allotjament a la primera etapa més la falta de popularitat de la ruta l’ha fet tirar una mica enrere, tot i que si ho pot arreglar durant l’estiu igual torna a venir per fer-ho.
Divendres voltem pel mercadillo, comprem patates torres i anem a dinar a la Mare de la Font, qualitat- preu molt bona. Havent dinat fort, cap al Riu i tarda d’aigua i lectura, La Maria fa amics i no tenim nena durant tota la tarda, a les 20.30h recollim i cap a Solsona. La segona pallissa que hem va pagar la Tatu la última nit a l’scrabble serà memorable, me’n feia de 50 punts per totes bandes...ui quin mal!

Al cap de setmana tenim relleu, ve en Carlus per quedar-se i en Jordi i en Joan a passar el cap de setmana. Tranquils, riu, piscina i peloton de gent amunt i peloton de gent avall. Acabo el “novelorro” que ha condimentat aquests dies “Les veus del Pamano” de Jaume Cabré.

Curiositats: A Solsona segueix existint la figura del pregoner, que porta dues campanes grosses per cridar l’atenció. Normalment porta males notícies; morts i enterraments.
A Solsona hi ha dos campanars que ho toquen tot durant les 24 hores, el de la Seu i el de l’Ajuntament, els quarts toquen junts alternant-se i les hores primer un i al minut l’altre, em falta desxifrar quin és el campanar que toca primer.

El bullidor de la llet i els Empedrats

Aquest any l'1 de maig no vaig anar a la Cisa tal com marquen els cànons de qualsevol premianenc, sinó que saltant-me la tradició i aprofitant que la Carmenchu anava d'excursió cap el Berguedà la Maria i jo ens hi vam apuntar.
La primera parada va ser a Puig-Reig al Forn Julio, la Carmenchu va comprar un pa PA, si, pa de debó per fer els entrepans del esmorzar i 2 coques de forner que feia anys que no tastava, tandebó sàpigues descriure el gust i la textura i els colors d'aquella coca que ahir encar en menjava perquè segur a més d'un se li faria la boca aigua.
Casualment vam trobar a l'Eduard el marit de l'Empar, la mestressa del Restaurant La Nau del Guixeró (antiga colònia tèxtil) que tan me'n havia parlat la Carmenchu (fins i tot va sortir durant una setmana en el programa cuines de TV3). Vam anar a visitar-los i vam fer un café alegrement...feia temps que no es veien i estaven tots molt contents.
Tot seguit vam empendre la carretera cap a Bagà i d'allà ens vam dirigir cap una casa de colònies que han reformat uns frares per deixar el cotxe i fer el camí cap el Bullidor, això si primer vam esmorzar fort no fos cas perdéssim la força!
El camí cap el Bullidor és molt senzill, s'hi arriba molt bé i val la pena veure com cau el riu Pendís, realment sembla un bullidor gegant.

Després vam tornar enrera i vam empendre el camí cap els Empedrats...força desnivell, molta roca lliscosa, vam creuar les caigudes d'aigua, camins amb diferents dificultats, olor intensa de boix...una maravella, quina pena que la Maria es va cansar (deu ni do el que va arribar a tirar!) perquè no vam arribar a veure les vistes de dalt ni el refugi.

Caiguda amb 8m d'alçada

Al baixar vam agafar el cotxe i vam anar per la carretera de Coll de Pal cap uns prats que ben be semblaven de la Heidi, les vistes eren impresionants, llàstima de la caiguda de la boirina i del fred que vam haver de dinar amb presses i marxar. Ohhhhhhh!
Un plaer compartir aquesta excursió amb la Carmenchu i en Garcia.

Enllaç d'interès per fer aquesta excursió aquí

Una altra manera de veure Andorra

L'últim cap de setmana d'abril vam anar tota la família de la meva branca cap a Andorra. El meu germà, en Quimet fa dos anys que hi viu i ens va convidar per celebrar el seu aniversari i per poder mostrar-nos el paradís en el que ha estat vivint, a més de ser un paradís fiscal Andorra és una meravella paisatgística. En Quimet es va comportar com un autèntic amfitrió a més fent-nos riure tot el cap de setmana perquè el que si que té es que és un autèntic "conyon".

Ens va portar a fer el camí dels Angolasters, un camí pla de tres kilòmetres que arriba al llac de la Dama que de fet és un Pantà, a la voreta del camí s'hi troben tot de cartellets amb el nom de les plantes o arbres remeieres i les seves propietats.

A la tarda vam fer Andorra clàssica, la Magdeta es va firar i a la nit vam sopar en una borda. Tot i que estàvem rebentats vam deixar el pavelló ben alt.

Diumenge vam anar passat Ordino, que és un poblet preciós, per apropar-nos al pic de Casamanyà...no se quines intencions deuria tenir mon germà...(jeje) que els meus pares casi se’n van d’alt a baix de la muntanya! (que sóc exagerada!!) bé, el fet es que encara hi havia neu a la muntanya i va haver un moment que l’ascens amb lo mal calçats que anàvem es feia difícil. Però el camí era fantàstic, les vistes, les olors i el silenci.

Vam parar a fer un vermut a Ordino i després de dinar a la sortida d’Andorra...cap a casa hi falta gent! Un bon cap de setmana.

Allotjament i àpats

Hotel Rutllan a La Massana.
Pizzeria Don Angelo La Massana: Pizzas massa fina boníssimes.
Restaurant "la dama del llac". Angolasters. Molt acollidor i menú de 15€
Restaurant "Borda Raubert". La Massana. Cuina típica andorrana. Amanida de xicoia boníssima.