LES TREMENTINAIRES ANAVEN PEL MON (Alt Urgell)

Les Trementinaires eren dones amb coneixements i pràctica en herbes remeieres utilitzades per a la gent i el bestiar. A més d’aquest domini ajudaven en l’economia domèstica i anaven pel “mon” a peu, carregades amb farcells plens de trementina, remeis i herbes per vendre, havien arribat a Mataró i a Calella!!! Avui dissabte 14 d’agost, amb un dia molt ennuvolat, les muntanyes semblaven fumejar, ens hem arribat a Tuixent, la terra de les Trementinaires i en Carlus i jo, mentre la Maria es gronxava en el parc de davant del museu, hem vist un audiovisual en el que apareixien els últims trementinaires explicant la seva experiència, l’últim viatge va ser al 1982! Una parella d’avis entranyables, la Sofia d’Ossera i en Jaume “el del gorro tort”, ell excepcionalment un dels pocs homes trementinaires. La senyora que porta el Museu ens ha recomanat d’apropar-nos a Ossera per la gran activitat artesana.

La casualitat més gran d’aquest dies, anant amb en Carlus pel mon sempre trobem gent coneguda, ha estat durant la visita a Ossera.

Ossera és un poble perdut en el cul del mon, allà acaba la carretera. Hi hem trobat Cal Paller, un turisme rural espectacular que ja ens havien recomanat en Jordi i l’Anna. Hem visitat la Formatgeria Serrat Gros on fan formatges de llet crua de cabra del ramat propi, hem fet un tast i hem comprat 3 formatges, el serrat gros te medalla de bronze dels formatges del mon...i se la mereix!, Hem visitat l'herbolari, herbes de collita i assecament propi i sals, ho porten una parella de suïssos. I al final hem visitat a la Núria, Cal Casal, que fa melmelades delicioses, al menys la que hem provat de taronja i nous està boníssima. Xerrant amb ella de com va anar a parar allà, es de Barcelona, i dels nostres projectes culinaris, hem acabat parlant de les filles, que també son bessones com en Carlus i en Jordi. Total que resulta que una de les filles es la cambrera de l´Avet, un hotelet del Port del Compte on havíem estat fa 6 anys, i que fins i tot en Carlus li havia fet una entrevista...una noia molt trempada i mira per on la filla de la Núria que ens ha animat a dur a terme el projecte que més que meu, es de en Carlus però que poc a poc em vaig creient. I així, amb la bossa plena de formatges, melmelades, sal i uns quants contactes i el cap ple de idees, propostes i pensaments culinaris hem tornat ha agafar la carretera cap a Tuixent direcció Solsona.