La soledat està sent una de les coses amb les que penso aquests dies quan per carreteres o camins veiem enclotades cases pairals solitàries on s’hi manté la vida de pagès. La distància d’unes a altres i d’elles a les poblacions més properes marquen el grau de soledat d’aquestes persones que mantenen aquest estil de vida, de vegades envejable per lo romàntic i de vegades menystinguda per la sobrietat i el sacrifici que deu comportar mantenir aquest tipus de vida. Però tot això, m’he adonat que, no deixen de ser creences perquè la veritat es que el que compta és la manera de ser de cada una de les persones que viuen en aquests llocs, si tenen caràcter sociable ja troben aquells moments per trobar-se, per estar amb gent, com el dia de mercat a Solsona, cada divendres és un acte social i permet compartir anècdotes, com a anat la setmana...
Aquesta mini reflexió ve a propòsit de la novel•la que acabo de llegir. Tracta les històries d’un noi i una noia amb esperits solitaris, molt solitaris. De fet l’escriptor m’ha introduït en una història de soledat extrema que des de “Solitud” de Víctor Català no havia tornat a llegir (sense tenir re a veure, “Solitud” per mi és obra mestre). La única diferència és que la protagonista de Solitud es troba en un indret solitari com aquests que hem trobat per aquí i els protagonistes de la novel•la de Giordano son “urbanites”. Què mes dona on ets? Si ets esperit solitari o sociable et desenvoluparàs tal qual allà on estiguis tot i que, els esperits solitaris no ho tenen fàcil, la nostra cultura mediterrània ens fa més sociables que altre cultures i els solitaris no són gaire benentesos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada