Recordant a Roseanne

A casa meva, sempre hi han hagut discussions pel desordre. Hi ha qui és més endreçat, hi ha qui és més desendreçat. El meu tarannà tira més cap al desendreçat i el d’en Carlus cap al ordre rigorós. Ell sovint diu “és més fàcil conviure amb ordre per un desendreçat que viure en desordre per un que és endreçat”....i té tota la raó, però de vegades tant ordre em suposa perdre la noció de les coses que passen a casa. Perquè l’ordre excessiu fa que percebem l’espai on ens movem com alguna cosa inamovible, en canvi el desordre ens ofereix la imatge del que hi passa o ha passat en aquell lloc.

No pretenc defensar el desordre, sinó el temps de desordre. Personalment crec que cal deixar un rastre, del que ha passat en certes situacions per poder assaborir durant una estona el que ha passat. Com després d’un bon àpat amb amics i família, que millor que una sobretaula amb la cafetera, les tacetes, la sucrera, alguna resta de les postres, copes de cava a mitges que en qualsevol moment es poden tornar a omplir i les molletes del pa sobre les estovalles?. No és el mateix quan de seguida recollim la taula...estem donant per acabat l’àpat i el que li segueix. Com quan acabem de fer l’amor, que millor que restar abraçada a la teva parella i parlar a cau d’orella?. No és el mateix quan un dels dos s’aixeca tot seguit es posa el pijama, refà el llit tanca la llum i et dona la bona nit. L’acte es torna mecànic, no?
El cas més recent d’aquestes situacions a casa va ser pel dia de Reis. Aquest dia és màgic tot el dia. De bon matí vam trobar els regals molt ben col•locats per SSMM els Reis d’Orient, com si d’un aparador es tractés. Vam desembolicar, vam obrir caixes i desprecintar jocs i nines...malauradament masses coses, però això seria tema per un altre entrada. Abans de marxar a fer el tour familiar vaig procurar de deixar-li a la Maria les seves joguines de forma que quan tornéssim se les trobés de cara (recordo,de petita, l’alegria que tenia al retrobar-me amb les meves joguines noves després d’haver estat tot el dia fora!) i quina sorpresa vaig tenir jo quan vam arribar a casa i tot estava degudament apilat i endreçat a punt de desar-se en el seu lloc, en Carlus havia fet de les seves abans de marxar;quin disgust! Va ser com si a casa ja fes temps que haguessin passat els Reis...ja no hi havia màgia.
Per aquest motiu reivindico una mica més de temps pel desordre i així allargar i assaborir molt més els bons moments a casa.
En aquests casos recordo una sèrie televisiva que m'agradava molt; “Roseanne”. Relacions familiars d'una família típica americana, en la que la protagonista cada cop que obria la porta de casa seva deia-"endavant i no t’espantis...aquí hi vivim!”