1 any en 1 post

L’any 2009 va començar amb un “xin xin” de copes de cava i obrint les finestres de casa per ventilar els mals esperits. Les vibracions eren bones, tenia feina, salut, i una família sense cap més problema que els que poden donar la convivència entre dos adults, una adolescent i una nena de cinc anys, i es clar el meu propòsit va consistir en un :“virgencita, virgencita que me quede como estoy”.

Vaig deixar la Universitat durant un temps per descansar i poder-me dedicar a la família, però malgrat les bones intencions i convençuda que disposava de tot el temps del mon vaig enredar-me més que mai amb la comissió de Festes del poble, vaig embrancar-me en el projecte de recuperació del Teatre, vaig reiniciar el meu bloc, vaig enganxar-me a un altre, vaig reactivar l’activitat lectora, també em vaig aficionar al Impossible Quiz i tot això sense deixar de treballar, sense oblidar l’atenció de la petita, les converses i discussions perquè no deixés els estudis la gran, sense deixar de costat als amics i la família, sense evitar cap compromís amb ningú i fent el dinar, fent el sopar, fent i fent....

Per fer tant és imprescindible tenir un marit tolerant, pacient i col·laborador i no demanar gaire més, perquè a mes a mes al meu li demanava comprensió, reconeixement, tendresa i no se quantes punyetes més que segur el feien al·lucinar doncs, de tot el que jo feia, res tenia a veure amb ell. Ell, a sobre de treballar moltes hores feia moltes tasques de casa perquè jo no anés atabalada. Però el que li demanava no m’ho donava i jo tampoc li aportava re de bo, així que un dia vam decidir de separar-nos; però al següent va ser que no. Vaja, un xoc.

Així va ser com el meu propòsit es convertí en el despropòsit de perdre el control de la meva vida i vaig deixar de fer-ho tot. Vaig topar amb una depressió.

La química i la psicologia m’estan ajudant a superar-la. Mentre tot passa lentament vaig aprenent a no fer per sentir-me estimada, sinó a fer per estimar.

I vet aquí el meu propòsit pel 2010: ESTIMAR MOLT