24 d’agost del 2010

ALMAS DE HIELO

Mai m’havien deixat un llibre escrit per un amic, la Montse ho va fer ja fa temps- té, crec que t’agradarà, l’ha escrit un amic meu (Albert Tolós) i a mi em va agradar molt. El tenia desat per llegir-lo a l’estiu. Doncs vinga!
Durant tota la novel•la el protagonista es veu inclòs sense cap remei en un maquiavèlic pla a gran escala mundial dirigit per gent abominable, sense escrúpols i sense un mínim de coneixement sobre bioètica, que preté el lideratge en el mon de la clonació i la hivernació. El que m’ha sobtat es que al final després del que viu el protagonista, predomina el pensament sobre un mon perfecte, sense malalties, sense dolor...sense mort!! Aquesta part és la que he trobat més monstruosa...quin cansament estar vius sempre, no?
Què arribaríem a fer si ens diguéssim que poden ressuscitar a aquella persona que tant havíem estimat??

Curiositat: Un dels personatges, el contacte a Barcelona en una de les operacions, es diu Carles Pujol!!

7 comentaris:

Magda 2 ha dit...

No vull fer cap comentari sobre el llibre, però aquesta tarda m'he dedicat a seguir totes les excursions, fotografies i explicacions i m'ho he passat bomba.

Tot és preciós i m'encanta la manera com ho expliques, segueix així.

Molts i molts petons!!!!!

Anònim ha dit...

Nena..., en esta vida no existen las casualidades. Carles es el contacto, no me preguntes porque lo sé, lo sé y punto.
Corto y cambio.

Anònim ha dit...

¿Vivir por siempre? Vivir hasta envejecer y pensar y aceptar serenamente que ya nuestro camino finaliza.

¿Desear qué alguien que ya no está regrese por un momento? Uf! Yo, sin duda, me traería a mis padres para sentarme entre ellos en el sofá de casa a compartir achuchones.

Catakrac Invisible ha dit...

Yo también me quedo con el envejecimiento, aunque pueda ser doloroso, es el proceso natural. Què sentido tendría hacer nada si tenemos todo el tiempo, siempre siempre y siempre???
y resucitar??? no crees que resucitamos en el pensamiento de los demas?? el contacto físico puede trascender en el recuerdo no? yo a veces recuerdo ciertas caricias...y las siento!...o me lo parece?

Catakrac Invisible ha dit...

Mami gràcies!!

Ah i corto i cambio!

Anònim ha dit...

Totalmemte de acuerdo contigo. Vivimos mientras nos recuerden, yo así lo creo. Y sentir..., cuando alguien cercano se va físicamente para siempre deja algo de sí alrededor, o al menos así lo percibimos. Si es verdad que se sienten muchas cosas!!
Oye, que también nos pasa esto con los vivos, no?

Catakrac Invisible ha dit...

I tant Anjana! Només faltaria!