Sant Jordi i el ramat

Si, si, no nego que la tradició de Sant Jordi és molt maca i té molt caràcter català, però no deixa de ser una obligació, i com a tal ja comença a desagradar-me.
Aquesta sensació la vaig tenir el mateix divendres 23 d'abril quan de bon matí quan vaig pujar la persiana del balcó em vaig adonar que circulaven carrer amunt un ple d'homes, encara traient-se les lleganyes, direcció la floristeria del poble, per comprar la rosa, que ja portaven els homes que anaven de baixada, a la seva dona, novia, parella, amiga...
Quina cara de satisfacció mostraven amb aquella rosa embolicada amb plàstic cel·lofana, això si de disseny, com si fessin la gran proesa del dia. Ostres, segur que la feien la proesa doncs segur que la majoria d'ells és l'únic dia de l'any que regalen flors i pobres d'ells que no ho fessin perquè segur que les dones, novies, amigues...l’esperaven com si fos l'única mostra d'amor que es pogués rebre aquell dia.
Després d'aquesta visió truquen a la porta...la florista em porta tres roses. Les roses d'en Carlus, una per cada filla i una per mi i acte seguit sona el telèfon, ostres és ell!, no m'ha donat temps ni de trucar-lo per agrair-li el regal. Tot ha estat ràpid, sense sentiment...sense sentit. Com la resta del ramat m'han regalat la rosa perquè toca. No vull dir amb això que els homes siguin bens sinó que les coses trobo que s'han de fer amb sentit no perquè toca (actualment a l'ordre del dia), i no vull dir que no ens estimin, sinó que ens regalen la rosa perquè la tradició ho diu, però des del seu cor segur que ens regalen mostres que tenen més sentit i que no es panseixen als dos dies. Personalment m'agraden més aquestes mostres, tot i que les flors m'encanten!!