Índia

La foto és de Carlitos in India

No em venen d’ara les meves ganes de conèixer la Índia. Als 16 ó 17 anys vaig conèixer la mare del “Luismi”, el cosí del Jimmy que aquest era el millor amic del qui era el meu nòvio. Aquella senyora havia passat una llarga temporada a l’Índia i no parava de parlar de llocs i situacions viscudes excitants i a més repetia allò que durant anys he continuat escoltant de les persones que hi han estat llargues temporades, L’Índia et canvia, el viatge el fas pel teu interior.

Des d’aleshores se que hi he d’anar, que vull descobrir per mi mateixa aquest país misteriós, ple de religions, de pobresa, d’olors que ofeguen, i de colors intensos,de somriures permanents, de terres exòtiques i territoris comunicats per trens rebosants de gent, de morts flotant i vaques disperses, de ioguis, temples, ashrams, ple de rickshaw, mercats d’andròmines, menjar espècies...elefants, micos, rates, cerimònies i festes extraordinàries, vídues i gossos rebutjats, medicina ayurvèdica, bitxos...bé i podria seguir una llarga estona de ple de coses que tinc ganes de viure i veure.

Els reis em van portar el llibre de “Viage al interior de la India” de Ramiro A. Calle, un professor de Ioga madrileny que ja ha estat a l’Índia moltes vegades. El llibre està bé per situar-te en un país tan enorme i per agafar una primera impressió del país ja que fa un recorregut per tot el país, suposo que en diferents viatges però l’home es centra molt en els temples, i es fa una mica avorrit. Mentre l’he llegit he tingut a prop el planell que sortia al National Geographic del mes de gener, que molt amablement em va regalar la Laura quan la vaig anar a veure a l’Hospital i també per il•lustrar el territori m’he trobat amb tres blogs que m’han acompanyat pel meu primer viatge virtual al país dels meus somnis http://www.eduard.cat/search/label/india, http://www.elrentaplats.cat/blog/2008/11/15/namaste-india/ i http://carlitosinindia.blogspot.com.

Fa uns dies vaig trobar-me amb la Cris, té una nena apadrinada a Anantapur amb la fundació Vicenç Ferrer, fa uns anys la va visitar, quan m’explicava la seva experiència personal i revivia aquell viatge, s’emocionava en pensar tots els sentiments contradictoris que li van provocar el país però a l’hora les ganes boges que tenia de tornar perquè un cop aquí i paït el viatge tot el que li havia aportat no ho havia trobat en cap altre viatge que havia fet.
Cada cop les ganes em posseeixen i em conec...quan alguna cosa se’m posa al cap...però he d'esperar.