catakrac invisible

Parada en el camí

2011-03-03T19:54:00.000+01:00

Estimat bloc, em sap molt greu però he de deixar de visitar-te i d'alimentar-te. Per mi ets una gran vàlvula d'escapament per endreçar els meus pensaments i per tant una gran distracció.

Actualment les meves prioritats vitals s'han reduït a dues: el meu creixement personal i acabar la carrera de psicologia, i, pensant-ho bé, si no acabo la carrera tampoc no passaria res però la crida interna per créixer, per aconseguir l'auto-realització, no la puc frenar, ja no hi ha volta enrere.

Per equilibrar el meu centre emocional (que el tinc completament descompensat) m'he de dedicar a avorrir-me, a ser sòbria, a no hiperplanificar, a ser discreta, no cridar l'atenció...vaja, tot al contrari del que estic fent ara i la veritat és que no sé ben bé com fer-ho per això he començat amb aquelles coses senzilles que m'agraden, em distreuen i m'alimenten, i tu bloc meu ets la meva primera víctima.

De veritat, et trobaré a faltar. Ens ha dit el Daniel, el sherpa, que podrem reprendre allò que ens alimentava (al personatge) quan ja no es tracti d'això sinó d'una activitat com una altre. M'explico, segons la psicologia transpersonal jo escric al bloc perquè "soc el centre del mon" i fer-ho ho alimenta, quan hagi superat aquesta idea juntament amb el meu jo ideal que ja no te l'explico podré tornar a visitar-te doncs ho faré des d'una nova visió, una visió més autèntica i sincera, sense cap pretensió.

Adéu.

2011-02-24T16:37:00.000+01:00

El curs de coneixement personal que faig un diumenge al mes amb en Daniel Gabarró, sherpa espiritual*, m’ha introduït molt profundament en la psicologia transpersonal (transcendeix a la persona) dic molt profundament, doncs no és un curs teòric en el qual es teoritza sobre que és el transcendir sinó que duem a la pràctica la consciencia plena per conèixer-nos objectivament, per estar en l’aquí i l’ara (estar desperts) i sobretot per desprendre’ns de tot allò que no ens permet se nosaltres mateixos (aquí encara no he arribat)per arribar a transcendir-nos. El curs segueix les línees d’ensenyament d’Antonio Blay, precursor d’aquesta psicologia a Espanya i encuriosida he llegit, a falta del llibre que ens van recomanar “Ser. Curso de psicología de la autorrealización” , el “ Personalidad y niveles superiores de conciencia”. Aquest llibre igual que els altres d’Antoni Blay són una transcripció dels seus cursos i la veritat és que el llenguatge és molt planer i entenedor i fins i tot podria dir que respira amor. Ens parla dels nostres centres- Intel·ligència, amor i energia- de l’aquí i l’ara, del jo idea-jo ideal (personatge) i el jo experiència i de quins exercicis podem realitzar per apropar-nos als elevats estats de conciència un cop estem ben centrats ;-)

L’Espacio Interior de l’Antonio Jorge Larruy és un llibre d’introducció a la resposta que cerquem quan ens fem preguntes internes com: Qui soc? Què faig aquí? Malgrat les transformacions que he patit a la vida, com és que la meva identitat és perdurable?, com és deixeble d’en Blai hi ha moltes coses que em ressonaven i pràctiques que fins i tot he fet durant el curs. Però...malgrat ser una introducció al tema, crec que l’autor algunes vegades ha volgut dir masses coses complicant una mica la comprensió del text.

La psicologia Transpersonal està ampliant la meva visió de la psicologia a una vessant molt més personalista i profunda que personalment m’ha ajudat a reconèixer allò que donava sentit als meus actes i del que espero desprendre’m per poder ser jo sempre i en tot lloc.

*Hi poso aquest afegit perquè estic molt contenta d’haver trobat una persona que em guia en aquesta tasca, ara mateix tan vital per mi de la recerca de mi mateixa i de la meva essència ja que fa uns quants anys pensava durant les primeres lectures iniciàtiques, perquè mai havia llegit res sobre el tema, de Paulo Coelho que mai hi toparia, però ves…el destí? La llei de l’atracció? La intenció?...

Ho portem dins

2011-02-10T15:16:00.001+01:00

Suposo que deu passar a tothom, rebem correus brossa a totes hores, però de vegades hi ha alguna cosa que et sorprèn gratament, és el cas d'aquest vídeo, (quina raó tenies Jessi!) les imatges són precioses, la pinya pujant les escales de la catedral de Girona m'emociona (la pinya en moviment i cap a munt és la bomba) i la música sensiblera acompanya molt bé a les imatges i el missatge. Amb l'únic que discrepo és amb el títol "ho portem dins" és una generalització i es clar hi ha qui si ho porta i hi ha qui no. Davant les dificultats les persones actuem de diverses maneres segons la nostra experiència i els nostres valors, malauradament l'afrontament i la lluita son valors que han perdut adeptes en la nostra societat, sinó perquè ens sorprenem tant davant d'històries de superació personal que abunden tant per la xarxa??

El dol jove

2011-02-07T11:09:00.000+01:00

El divendres a la nit morien dos amics de la Magdeta en un accident de cotxe. Quan van comunicar-li la notícia ... Catakrac! es va trencar, mentre intentava entendre el significat de paraules com "s'han mort" el seu cor s'anava esmicolant en trocets molt petits. Quan s'aixoplugava entre els meus braços que casi no arriben a envoltar-la, la vaig sentir créixer. Sí, malauradament aquestes coses són les que ens fan créixer, les que fan que els esquemes de seguretat infantils, aquells que ens fan immortals, es trenquin forçant-nos a entendre la volatilitat de la vida. La Magdeta ha viscut sempre la mort dels nostres avis d'aprop, mai li hem amagat aquest succés que forma part de la nostra vida, però es clar quan es tracta d'amics molt propers i en edats tan joves, amb tota la vida per davant costa de comprendre...costa molt de comprendre. Em deia: "perquè hem d'aprendre les coses de la vida passant per això??" perquè la vida és tal qual, com se'ns presenta, i per més injusta que la trobem, no ens queda més remei que acceptar-la. El dol està servit, i al seu costat veuré com la meva filla segueix creixent.

Rooibos

2011-01-27T20:16:00.005+01:00

Ara m'he afeccionat al Rooibos, he deixat de prendre cafè, últimament anava amb descafeïnat i va perdre tot el sentit, així que em vaig comprar aquesta planta per provar-la, doncs la teina tampoc em convenia i resulta que aquesta planta té un munt de propietats a part de lo bona que està en infusió!!

Rooibos (Aspalathus Linearis) és el nom d’una planta sud-africana que en el idioma afrikáans significa arbust vermell. El Rooibos comunament es confon amb el te vermell o s’anomena te Rooibos però realment no pertany a la planta del te.

És una planta que ara està d’actualitat pel seu sabor, els seus beneficis per a la salut i l’absència de cafeïna però que ha estat una gran desconeguda fins fa poc. El seu cultiu es produeix majoritàriament a Sud-àfrica, els arbusts de Rooibos són finament triturats i el seu procés d’oxidació i secat es produeix a l’aire lliure.

Amb el Rooibos podem elaborar una infusió de sabor molt agradable, és lleugerament dolç i sense cafeïna. Així doncs poden prendre-la tant nens com gent nerviosa o amb hipertensió.

Propietats del Rooibos

De gran ajuda en el tractament de les al·lèrgies, actua com un antihistamínic natural suau sense produir somnolència.

Millora la majoria de problemes gastrointestinals.

El seu contingut en calci, magnesi i sobre tot fluor fan de Rooibos una planta ideal per als nostres ossos i dents. El seu aport de nutrients antioxidants ajuden a combatre els radicals lliures.

Precisament aquest efecte antioxidant juntament a l’aport de minerals com potassi, calci, ferro, magnesi i zinc el fan ideal per als esportistes que volen recuperar les sals minerals eliminades durant l’exercici. Col·labora a combatre l’acidesa que causa en el nostre cos l’exercici excessiu.

l seu caràcter antioxidant ajuda en la majoria dels problemes cutanis.

Molts problemes bocals com les molestes aftes, dolors de gola, gingivitis o faringitis solen millorar amb la presa d’aquest tipus de infusió.

Ens ajuda a equilibrar els nivells de potassi i sodi, amb la finalitat d’evitar les retencions de líquids. L’efecte diürètic és suau però eficaç.

La variada composició en minerals i l’absència de cafeïna suposa un complement ideal a la dieta infantil.

Extret del Racó del té.

Un cor ple d'estrelles

2011-01-22T20:48:00.006+01:00

Àlex Rovira i Francesc Miralles ens mostren en aquest conte màgic els 9 tipus d'amor que existeixen a través de la mirada innocent d'un nen orfe amb un gran cor entregat a la seva estimada que es troba en coma a l'hospital. Com "el laberint de la felicitat" m'agradat molt, el format de conte senzill m'agrada molt. El final em va fascinar doncs parla de la comunicació, de com a través de les paraules, de l'expressió donem força transformadora a l'amor que sentim.

Rotllo twitter

2011-01-22T19:27:00.007+01:00

No estic muda, sinó que se'm acumula la feina, jeje. Des del dia 2 de gener que vaig començar la fantàstica tasca de cercar feina. Perquè dic fantàstica si per la majoria de la gent "és una merda", està tot molt complicat i passar per processos de selecció és un rotllo???? Doncs sí per mi és fantàstic, primer perquè soc optimista, segon perquè em dona la possibilitat de viure experiències úniques com aprendre a manejar-me pels portals de feina, aprendre a fer cartes de presentació amb tocs alternatius, ei imaginació al poder, i conèixer caps de personal de tota mena (si s'escau, es clar, ara per ara només he anat a una entrevista) que em donen la possibilitat d'autoobservar-me en situacions que en altres temps m'haguessin estressat.

He de dir que tinc problemes per insertar una foto decent de perfil en el meu currículum, no tinc casi fotografies meves, i les poques que tinc surto amb cares molt rares, bé jo sempre m'he vist com picassiana, el meu tabic tort provoca aquest efecte però que hi farem, potser provo de fer-me un autoreportatge i puc aprofitar alguna cosa!

A més a més tinc exàmens, sí perquè ara, des de que m'he adaptat al pla de Bolonya les proves de síntesi són com exàmens doncs fan mitja amb les activitats d'avaluació continuada, i es clar això suposa estudiar més que quan tenia l'altre tipus de prova. Avui he fet el primer, m'ha anat molt bé, a veure que faré la setmana que ve que en tinc dos...

Las Migas

2011-01-12T15:18:00.003+01:00

El divendres 7 de gener vam veure a Las Migas al Palau de la Música, quin luju!!! jeje, m'agraden molt! M'agrada la Sílvia (palafrugell) com canta i actua, és com una encantadora de serps, la Marta és la més salada, és de Sevilla, es clar i fa uns arranjaments que tiren enrere, la Isabelle és francesa i com la Marta toca la guitarra, sembla que acaronin les guitarres i en canvi en surten uns sons preciosos i la Lisa toca el violí i l'acordió la seva nacionalitat alemanya no evita la dolçor i la calidesa extrema al tocar els seus instruments. Totes elles tenen un rotllo molt maco, es nota la complicitat i la veritat es que guanyen en directe.

Caricias de Sal és una de les meves cançons preferides d'elles, malgrat no és ben bé el seu estil més flamenquillu, aquesta cançó em recorda tardes d'estiu a la platja amb l'escalfor del sol als meus ronyons i el soroll de les onades de fons.

Siddhartha

2011-01-12T14:10:00.002+01:00

Quan llegeixo històries com la de Siddarta, un jove que decideix anar a la recerca del seu camí vital, no trobo mai les metàfores, la simbologia...em centro només en el text i es clar moltes vegades em perdo tot allò que acoloreix, que dona sentit o altres sentits a allò que estic llegint.

La lectura d'aquest conte em coincideix en l'inici de la recerca del meu camí, no el camí que em durà a la felicitat sinó el de felicitat que sento de ser conscient de la meva recerca, d'allò tapat o obviat per el personatge fantàstic que he creat per mourem per aquest mon. Un personatge fet a mida per ser allò que esperen de mi i allò que a mi m'agradaria. Precisament la consciència de ser, si més no, l'inici d'aquesta consciència m'ha permès entendre Siddharta com un procés de Transformació desitjat, i sobretot amb la menció a la vida real, la quotidianitat que trobo imprescindible i implicita per poder realitzar aquesta transformació.

Hermann Hesse de debò es va avançar als temps? o els temps no han canviat tant? les crisis de valors, les crisis existencials han degut prevaler en els temps, cada transformació que "pateix" el nostre mon, i parlo des dels dos plans, el general i l'individual, impliquen un canvi en la forma de percebre la nostra realitat i aquest fet ens condueix a moure'ns, però es clar, ens podem deixar portar (encara que estem convençuts que no) o podem ser CONSCIENTS del nostre ser i actuar en conseqüència.

Fa molts anys vaig llegir l'Alquimista d'en Coelho i el recordo també com una història semblant, malgrat no li vaig trobar la gràcia.

SANTA FE

2011-01-12T12:44:00.004+01:00

Diumenge, mentre els núvols corrien pel cel tapant i destapant el sol, provocant un efecte de fred i calor i de llum i foscor, en Carlus i jo vam anar a Santa Fe, al Montseny. El Montseny és el gran desconegut per nosaltres...ja passa ho tenim tant a prop!! i amés sempre pensem que està ple de gent. Primer ens vam perdre, sempre ens passa el mateix, sortim una mica a l'aventura, sense planells ni GPS, i vam arribar a Collfornic que és un dels punts de sortida cap al Matagalls, un cop situats, com a tots aquests llocs sempre hi trobem algun planell, ens vam dirigir a Sant Celoni que és des de on s'arriba a Santa Fe, tot i que existeix una carretereta preciosa per la Costa del Montseny per on també s'hi pot arribar (ho vam veure abans d'arribar a Collfornic...perduts). A Santa Fe hi ha el centre de informació Can Casades on vam trobar 3 sequoies espectaculars, plantades el 1900 amb una alçada de més de 40m, les primeres que havíem vist van ser prop de Pumalverde a Cantabria, hi ha un bosquet de sequoies molt xulo. Bé tornant a Santa Fe, hi ha diferents itineraris molt agradables des d'arribar al Turó de l'home a donar la volta al llac de Santa Fe, nosaltres ens vam decidir pel curtet doncs ja no teniem gaire temps, 50 minuts, una mica de fangueig i imatges molt maques.

El Somiatruites

2011-01-03T23:21:00.002+01:00

La meva mare em va fer un gran regal de Nadal, és una cançó, la cançó del somiatruites, un conte cantat màgicament. Es veu que cada any la Lídia Pujol la va a cantar a RAC1. La veritat és que és dolça com una neula de Nadal!

Aiguamolls de l'Empordà

2011-01-03T22:17:00.003+01:00

L'últim dia de l'any estàvem a l'Empordà, igual que fa un any. Va fer un dia fantàstic i vam gaudir d'un passeig fantàstic pels aiguamolls. És una caminada molt recomanable per fer amb criatures doncs és tot planer i des de les torres de guaita es poden veure molts ocells, els que més vam veure van ser les cigonyes que fan un clap clap, aclaparador amb els seus llargs becs i ànecs de coll verd. El paisatge és preciós i de vegades, amb una mica d'imaginació sembla que estiguis a la sabana africana. Fins i tot d'alguna de les aigües estancades semblava que tingués que sortir algun cocodril i "las arenas movedizas" que tant apareixien a les pelis que veiem quan érem petits semblaven prendre forma en algun fangueig que vam trobar, bé un poti poti de sensacions que van fer del matí una delícia.

L'excursió comença en el punt de informació "El Cortalet" a 3 Km. de Castelló d'Empúries"

La nadala i el vers. Nadal 2010

2011-01-03T21:31:00.004+01:00

A l'escola de PDD, abans de les festes de Nadal els nens i nenes ens ofereixen un concert amb les nadales i els versos que han après. No sé si aquest any els hi han explicat als nens i nenes que la crisi també incidirà en "l'aguinaldo", i quan passin el plateret es possible que els hi caigui algun bitllet fals o tan sols xavalla, la Maria ho fa molt bé (i que hauria de dir??) Es mereix recollir un sac d'aguinaldo...bé mentre no siguin "eurus falsus" ja podrà estar ben contenta, jeje.

Arribarà el nadal??

2011-01-03T21:10:00.004+01:00

eiiiii! estic aquí!! les vacances de nadal m'han absorbit i entre el meu jo idea i el jo ideal que observo cada cop que me'n recordo (en una entrada ho explicaré més endavant), la compra sense sentit de regals, entre menjar i menjar i acabar el semestre a la UOC el meu blog ha quedat relegat a l'últim lloc amb la de coses que volia explicar i penjar!

18 de desembre 2010. uf quins nervis! avui les meves filles van estrenar al teatre de Sant Jaume a PDD. La Magdeta com a directora i la Maria com actriu. M'omple d'orgull escriure que la Magdeta juntament amb la Núria i la Geor han fet una gran feina al dirigir 23 nens i nenes de 4 a 11 anys, una autèntica bogeria!!! Doncs van aconseguir posar en escena l'obra de teatre que vam escriure juntament i que quedés rebé, va ser molt emocionant veure el "subidón" de tots els nens i nenes al acabar. La Maria feia de sentiment, ella era l'amor, qui podria ser si no?? ho va fer molt bé i també s'ho va passar molt bé. L'obra va marcar l'inici de les nostres festes.

Dentista Nerea

2010-12-02T16:11:00.003+01:00

Qui no ha tingut aquesta imatge?? No! no son torturadors! qui no ho sap és que no ha anat mai al dentista. Quina pallissa vaig rebre ahir, el cirurgià anava rascant i traient caries i després no se ben bé que em va fer a la geniva, només se que em va cosir tres punts, re... tinc filets ballant per la boca però res, "no prenguis re calent, antibiòtic i ibuprofè, i torna la setmana que ve que farem la reconstrucció" Ostres a sobre obres de rehabilitació a la boca...això se li diu dentista ecologista!

A la nit, en Carlus amb la seva cama embolicada per la vena compresiva (l'han tornat a operar de varius), i jo sentint la meva boca, vam anar al concert de Maldita Nerea, la Jessi i en Marc ens ho van regalar, -per cert el Carlus m'ha dit que posi en el blog que ens agradaria molt anar al Bulli, per si cau la breva...jejeje- li vaig ensenyar a en Carlus l'estratègia per entrar als concerts sense fer cua i un cop a dintre ens vam dedicar a calcular la mitjana d'edat 14-16 anys, descobrir als pares que havien portat als fills, i parlar una miqueta que feia dies que no ho feiem. Abans no van començar a cantar els Maldita Nerea, ho van fer un grup que no ens va agradar gaire, fem un gin tònic? Va! amb Maldita Nerea ja vam poder ballar més i cantar el secreto de las tortugas i un cop vaig començar a necessitar l'iboprofé i en Carlus a sentir la cama, vam marxar...dos maduritos al retiro que ja toca!!

Els treball en grup

2010-12-02T15:42:00.005+01:00

La UOC té un sistema d'ensenyament model per altres universitats, en un entorn virtual et sents com a classe, hi ha un espai forum, on els estudiants podem fer preguntes, opinar, demanar aclaracions...l'espai del Tauler és particular del professor, és on penja exercicis, informacions generals...i a partir d'aquests aplicatius bàsics hi ha un reguitzell més dels quals te'n pots beneficiar en quan ho necessites. Tot i que l'entorn virtual de la comunitat UOC és exemplar dir que el més interessant dels estudis és l'autoactualització que s'aprèn per mitjà de les PACS ( Prova d'evaluació continuada) doncs els treballs són molt pràctics i et permeten treballar i assolir coneixements actualitzats sobre la teoria treballada. Però, es clar com en qualsevol model, jo personalment hi trobo un defecte: els treballs en grup. L'objectiu d'aquests treballs és l'aprenentatge de tècniques i metodologies per aconseguir fer un treball consensuat entre tots els membres del grup. Però a l'hora de la veritat a mi aixó em suposa més ansietat que una altra cosa.

La gent no es comunica en l'espai de grup, la gent s'arrepenja, quan fas un toc d'atenció la gent s'ofèn, costa consensuar metodologies de treball i ja no diguem els aspectes de les PACS. De veritat, a mi se'm converteix amb una tortura i es clar acabo malpensant dels professors, + treballs en grup -correccions = menys feina (...pel que em paguen!!)

Ja sé! faig supòsits que no hauria de fer, però he de prendre la determinació que a qualsevol treball de grup que em torni a tocar, crear un document de compromisos per começar a treballar sinó jo ja vaig venuda! (...i es quan arribo a aquests supòsits xungos)

M'he ficat en un jardí

2010-12-02T15:31:00.004+01:00

La lectura del Poder del Ahora d'Eckart Tolle em va crear certa inquietud en l'aspecte del sentiment de presència, de despertar. La conferència de Tolle se'm presenta com força aclaridora, tot i que per arribar a aquest estat és molt necessari fer un treball d'auto-coneixement...que a hores d'ara tot just he començat a fer amb un guia espiritual, i que m'està portant a territoris desconeguts, pels quals he d'observar el meu jo idea, que no és fàcil i descobrir els meus patrons de conducta que tampoc ho és.

Embolica que fa fort!!

El vídeo dura 1 i 1/2h, pren-te el temps necessari.

Campanya potent!

2010-11-12T21:32:00.003+01:00

Com pots dir-li que no a una senyora que porta una samarreta de voluntària de la Fundació Banc d'Aliments, i que et demana, donant-te una bossa que mentre fas la teva compra al súper, col·laboris i compris el que vulguis pel banc d'aliments. No es pot. I més quan amb la bossa entre les mans i pensant que hi posaria, a la bossa, penso Ostres quina campanya amb dos collons! (perdó).

Entre avui i demà trobareu els voluntaris del banc d'aliments a les portes dels mercats i supermercats fent campanya, no hi falteu!

a ballar!

2010-11-12T19:08:00.003+01:00

Fa un temps que no engegava a ballar espontàniament, i no es que em deixi anar pel carrer o en el mercat, o anant a recollir a la Maria al cole, però de vegades en el cotxe em descobreixo movent-me de cintura cap a munt amb molta "soltura" amb alguna cançó que m'empeny a deixar-me anar i això m'ha passat aquesta setmana amb un grup que desconeixia i que he descobert que m'agrada molt, és d'aquells que dona bon rotllo. Atenció als Reis Màgics d'Orient, me'l demano !!

La td8

2010-11-02T22:35:00.004+01:00

Primera Torre de vuit neta descarregada de la història dels castells, per part dels Catellers de Vilafranca a la diada de Tots Sants de 2010. ESPECTACULAR!!! Felicitats!

"A la segona ronda arribava el gran moment, la td8. Quan els segons es van col·locar, un silenci sepulcral es va apoderar de la plaça. Amb els quarts a sobre el castell donaven per bo l’intent, i van començar a sonar les gralles. Res podia fallar, ja que la fragilitat de la construcció comportava que al més mínim problema la torre es tranqués. El silenci va persistir fins a l’entrada de la cassoleta, i amb l’aleta, la plaça va explotar d’aplaudiments i crits que van anar en augment al veure la sortida de la canalla. Per primera vegada a la història es veia la descarregada d’una td8. La plaça va embogir a crits, el tronc no va patir cap sotragada que el fes perillar i tota la resta va sortir sobre rodes. La td8 es descarregava per primera vegada a la història davant l’admiració de tota la plaça de la Vila i de l’emoció, l’eufòria i la bogeria de castellers i afeccionats." (extret de la web dels castellers de Vilafranca)

Adjunto l'entrevista a Miquel Botella que aporta aspectes desconeguts i prou interessants del mon casteller.

Miquel Botella, 'casteller'

"En un 'castell', el obrero se sube a la espalda del patrón"

VÍCTOR-M. AMELA - 02/11/2010 Entrevista de la Contra la Vanguardia

Tengo 67 años. Nací y vivo en Barcelona. Soy economista. Fundé la Colla Castellera de Sants, y presido la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya. Tengo una hija y dos nietas. ¿Política? Compromiso social. Soy agnóstico. ¡Es más peligroso ser ´boletaire´ que ´casteller´!

¿Cuántas colles castelleres hay en Catalunya?

Sesenta colles.Algunas, compuestas por 60 personas, y otras, por 350 personas.

¿Cuántos castellers son?

Somos 7.000, y lo sé porque estamos todos asegurados al ir a levantar un castell.

¿Es una actividad de riesgo?

Hay riesgo, pero parece más peligroso visto desde fuera de lo que lo es estando dentro.

Caer desde allá arriba...

Caer en grupo frena la caída de 35 a 20 km/ h, y el impacto es absorbido abajo por otros cuerpos. ¿Quiere parte de lesiones?

A ver.

Durante el año 2009 levantamos 6.037 castells,de los que cayeron 211 (un 3,3%): entre los 7.000 castellers hubo 168 lesionados, pero sólo 48 pidieron un día de baja laboral...

¿Es poco?

Este año ha habido ya tres muertos entre buscadores de setas: ¡es más peligroso ser boletaire que casteller,ja, ja...!

Sufro por ese niño o niña, allá arriba...

El reciente diseño de un casco blando por fuera y por dentro, de uso obligado desde el 2007, evita alguna fractura craneal.

¿Desde cuándo existen castellers?

Desde principios del siglo XIX. Hay documentados castells de hace dos siglos que hoy siguen erigiéndose igual.

¿Dónde nació esta peculiar actividad?

Valls y alrededores, y luego el Penedès. Se levantaban en los pueblos después de la siega... Los castells decayeron a finales del siglo XIX y se recuperaron en los años 20.

¿Por qué decayeron?

Hubo crisis por la plaga de la filoxera, pobreza, emigración... Hasta que una persona de Valls, Ramon Barrufet el Blanc,lideró su recuperación en los años 20 del siglo pasado.

¿Y se sabe quién los inventó?

Deriva del ball de valencians de tierras valencianas, un ritual de las moixigangues,de carácter religioso, procesional: castillos piramidales, vestimenta a lo commedia dell´arte...

¿Cuál es la colla castellera más antigua de Catalunya?

Els Xiquets de Valls, que actuaban por los pueblos del Camp de Tarragona.

¿Qué castell es el más alto levantado hasta hoy?

El tres de deu se alza hasta casi diez metros del suelo y precisa de unas 600 personas...

¿Tantas?

Sí, porque precisa de tres pisos de base: la pinya,la más ancha; encima, el folre;y, encima, les manilles.Y, sobre estos pisos, un pilar de siete personas.

Un empeño de verdad colectivo...

Hay muchos deportes de equipo, pero en ninguno es tan decisivo que el grupo sea tan numeroso y bien cohesionado. Los castells son un compendio de valores.

¿Qué valores?

El amateurismo integral: aquí sólo cuenta la ilusión personal, no hay fichajes multimillonarios de estrellas, no serviría de nada buscar delanteros centro, ¡sólo importa tener un grupo humano bueno! Aquí no hay jerarquías: ¡es la única actividad en la que el obrero se sube a la espalda de su patrón...!

Dicho en vieja terminología fabril...

Pero es así: en las colles se unen sin númerus clausus ni límites de admisión personas de toda clase, condición, edad, sexo y procedencia, en fraternidad. ¡El sueño del barón de Coubertin! Y cada uno, según su físico, ocupa su lugar en el castell.

¿Algún otro valor?

La autosuperación: aquí ganas sin derrotar a otro, compites contigo mismo, te desafías para hacer más y mejores castells.

Pero sí hay rivalidad entre colles...

Pero es un reto estimulante para todos, sin vencidos.

Pero cuando un castell se hunde...

Te abates, pero combates el derrotismo, vuelves a la carga... Y cuando cargas y descargas correctamente un castell...,buf..., ¡no hay emoción comparable!

¿No?

Te recorre una alegría, una euforia compartida... Algo casi tribal. Y te abrazas a personas que no hubieses abrazado en ninguna otra situación... Los castells crean cohesión social. ¡Por todo eso proponemos a la Unesco que los declare patrimonio inmaterial de la humanidad!

¿Y de qué serviría eso?

Ganarían proyección global, y la Administración debería velar por su pervivencia, aunque esto no es hoy necesario: los castells viven el mejor momento de su historia, ¡nunca se levantaron tantos y de tanto nivel!

¿Cuál es ahora la colla castellera que más destaca?

Els Castellers de Vilafranca tienen ahora el mayor potencial. Pero cada colla tiene sus especialidades.

¿Qué virtudes debe acopiar quien quiera ser un buen casteller?

Sociabilidad y perseverancia.

¿Cuál le parece el castell más espectacular?

El tres de deu es el más alto que se ha descargado nunca. Pero en la Expo de Shanghai nos dijeron que los castells eran la performance más espectacular que jamás habían visto. Todos en silencio cuando suena la gralla, el ascenso de los castellers,el enxaneta arriba de todo, el resultado incierto...

Qué valiente, el enxaneta...

Ágil, arriesgado, valiente, corajudo: siempre eran niños (de 7 a 9 años), pero - qué interesante- esto hoy ha cambiado, pues veo que son ya mayoría las niñas...

Unesco

"Es una experiencia muy potente, muy física y muy emocional", explica Botella al hablar de los castells. Botella vistió su primera faja de casteller ya con 49 años, como fundador - con otro amigo-de la Colla de Sants (blusa gris): se emocionó el día que su colla entró en la plaza de Sants haciendo un pilar de quatre caminando… Oyes a Botella y te entran ganas de meterte a hacer un castell,esa actividad de gente normal que asciende del suelo al cielo... Estas torres humanas, clánicas, universales y muy plásticas (TV3 sabe verlas como espectáculo televisivo) podrían ser declaradas por la Unesco - el próximo día 17- parte del patrimonio inmaterial de la humanidad, merecidamente.

Per tots Sants capes i mocadors grans??

2010-10-31T17:32:00.003+01:00

Eiiii!! Quina safata de panellets més xula que m'ha quedat! a més m'han quedat de mort! mai millor dit en un dia com aquest, que fort ja som novembre!!

PANELLETS

Ingredients

½ Kg d’ametlla en pols. O ametlla pelada i ben seca per triturar en pols (un dos tres!!)

¼ Kg de patata bullida (hi ha qui li posa moniato)

600 g de sucre glaç

Ratlladura de llimona al gust (jo no li poso)

Sobretot teniu en compte que la massa s’ha de fer un dia abans.

Es posen tots els ingredients en un bol i es barreja bé amb les mans. En cas de que la massa quedés molt “ciment armat” afegir-hi una mica de clara d’ou però millor que no ho hagis de fer. S’estén sobre una safata amb un gruix d’un cm i es deixa reposar durant un dia al aire, sense tapar.

A l’hora de fer els panellets t’untaràs les mans amb clara d’ou i faràs les diferents formes:

Panellets de pinyons, rodonets i arrebossat de pinyons

Panellets d’ametlla, allargats i arrebossats d’ametlla picadeta

Panellets de coco, barrejar una mica de coco en pols i donar-li forma de bolets.

Panellets de cafè, barrejar una mica de nescafé amb sucre i barrejar, donar-li forma de gra de cafè.

Panellets de codony, estendre una mica de massa posar-li tiretes de codony, enrotllar i tallar a rodanxetes. (com el sushi)

Col-locar en la safata amb paper de forn a una distància de 2 cm cada una. Pintar-los amb ou batut abans i desprès d’enfornar.

Forn 225º i vigilar el temps...han de quedar doradets sense cremar-se.

Surten uns 50 panellets

Espero que us surtin molt bons i BONA CASTANYADA!!!!!!!!!

Dos mataparents

2010-10-21T21:02:00.005+02:00

Ahir per la nit, la Maria i jo ens preguntàvem perquè serviria l'ou dur i el tomàquet que els hi havien demanat a l'escola. I vet aquí, que aquesta tarda, carregada que anava amb l'Scrabble (els dijous fem partideta amb la Jessi), i amb la dura tasca de pescar a les mares dels nens i nenes que la Maria vol que celebrin l'aniversari amb ella, apareix primer l'Oriol i tot seguit la Maria amb un plateret tot simpàtic i acolorit i dient-nos aquesta nit ja tenim sopar!! i a mi la situació m'ha fet esclatar de riure, perquè es clar, el primer que han fet ha estat desprendre's del inestable plateret de plàstic i demanar el seu berenar, uf uf uf! quina feinada fent de cambreres professionals, vaja equilibris varis amb els bolets que oferien un moviment vibratori i tombaven a la mínima. Els nens preocupats-"us esteu rient de nosaltres"- "No, no, és la situació, mireu quin exèrcit de mares portant bolets amunt i avall" i la culminació ha estat quan hem trobat a l'àvia Maria i ens diu-"on aneu amb aquest parell de Mataparents"?.

2010-10-18T16:21:00.008+02:00

A rel de la implicació en el mon de l'espectacle per mitjà de la Secció recuperem el Teatre, estic descobrint les "variopintes" formes d'extorsió de la SGAE. Tot i que no tinc una opinió ben formada sobre el tema, doncs desconec on van a parar exactament els imposts que recapten els agents de les SGAE crec que el modus operandi d'aquesta associació es a l'estil de l'impost revolucionari: es presenta el senyor o la senyora del maletí amb la llisteta de tots els espectacles que has realitzat, fa un cap mas, t'entrega la factura i et diu que si no pagues et portaran a judici!!! NO m'ho puc creure! D'una disco mòbil (que no saben quines cançons han sonat), d'una marató solidària en la que va col·laborar totes les entitats del poble i grups de música de nanos (que tampoc no saben quines cançons van tocar) dels espectacles de teatre que ens venen aquesta tardor (que dubto les històries estiguin associades a l'SGAE)...de tot plegat en fan un cap mas i et presenten una factura de 800€ que et tira enrere d'organitzar res mes i si insinues que et negues a pagar t'amenacen de portar-te a judici.

Estic d'acord en que algú s'ha d'ocupar dels drets d'autor...però aquesta manera no em sembla correcte, primer perquè el propòsit de la Secció és sense ànim de lucre i segon perquè no ens queda clar a quins autors van a parar aquests imposts recaptats. Bé, l'assessorament des de la federació d'entitats tindrà la última paraula, però ostres així et treuen les ganes de fer res.

Pastís d'avellanes

2010-10-07T00:10:00.011+02:00

Quan arriben aquestes dates, comencen els aniversaris de les meves filles i totes dues son amants dels meus pastissos. El pastís estrella, és el pastís d'avellana, pel fet que és un pastís de tardor, rústic i molt energètic. Acompanyat amb un o porto fresquet està deliciós.

Les avellanes es trituren en una picadora o molinet de cafè fins aconseguir una farina.

Els ous es baten bé amb el sucre, s'afegeix la farina d'avellana i el llevat. Tot es barreja molt bé i es posa al motllo ben engreixat. Es posa al forn prèviament preescalfat a 180º uns 45 min. Ah! i un truc, si la massa queda molt espessa afegir un xorret de llet.

Jo el serveixo amb sucre glaç per sobre.

les mides exactes són:

300g d'avellanes crues

4 ous

200g de sucre

1 sobre de llevat

Ummm ja salivejo, ja em direu!!

Truca' m quan vulguis, contestaré demà

2010-10-06T23:05:00.006+02:00

Un dels gadgets imprescindibles de la nostra era és el telèfon mòbil. Molt útil en casos d'emergència, com quan tens pana a l'autopista, o quan et trobes en un embús i arribes tard a una cita. A la gent gran li és molt útil portar-lo a sobre en cas de tenir alguna caiguda i ja no diguem quan cap la possibilitat de perdre't a la muntanya i pots trucar al 112 que et vinguin a rescatar, i què m'en dieu de les possibilitats que et dona de distreure't en sales d'espera, quan esperes a algú o...fer servir qualsevol de les mil aplicacions que actualment té un telèfon d'aquests. Quina sort tenim d'aquest invent!

Però...què passa quan estàs parlant amb algú, alegrement prenent un cafè i sona el mòbil del teu acompanyant. o pitjor encara quan et sona a tu...no li fas cas perquè estàs enraonant i qui et truca insatisfet truca a la teva parella insistint i la teva parella si que contesta al mòbil i a sobre te'l passa tallant la conversa que manteníeu?Què passa quan algú et ve a veure a casa i entra amb el mòbil enganxat a l'orella?

què passa? Doncs a mi se'm encén una alarma interna que m'altera una estona, els timbres, musiquetes o qualsevol so d'aquests aparells m'inquieten en quan observo que molt poca gent és capaç d'obviar-los per poder mantenir el que estan fent. Quantes interferències necessitem en el nostre dia a dia per poder adonar-nos de tot el que ens perdem?? la nostra disponibilitat és de 24h? No hi res que valgui la pena de no fer cas al "Torracollons" del mòbil?

La tecnologia ha estat sempre al servei de les persones, les eines han estat creades i inventades per facilitar la nostra vida quotidiana, no per condicionar-la i les relacions s'han de basar amb el respecte mutu, per això la majoria de les vegades no faig cas del mòbil.

PREMIÀ DE DALT- MONTSERRAT

2010-09-27T16:19:00.005+02:00

Divendres 24 de setembre, dia de la Mercè, amb la panxa ben plena (em vaig berenar 1/2 coca amb 2 tès) a les 20h sortia de la plaça de l'Ajuntament de PDD cap a Montserrat. Feia molts anys que volia fer-ho, i aquest amb tots els astres a favor ho he pogut fer.

La pallissa de caminar que m'he pegat val mol la pena pels següents motius:

És un repte personal assolible
A mesura que cremes etapes et vas motivant cap al destí final
en el moment que penses "qui m'ha enredat a mi a fer aquesta bestiesa?" (això em va passar en el tram Terrassa-Vacarisses) comença a sortir el sol i apareix la muntanya de Montserrat que sembla una estampa jeje que t'atrau i et dona força.
L'organització és perfecte, no et manca de res, des d'un caldo calent, a un tros de xocolata energètica i uns sprays de reflex miraculosos (he descobert el reflex, que be que va!!, anava tant embetumada que crec que anava dopada de reflex...pels baus que feia!)
He viscut a la meva pell la força tel·lúrica que té Montserrat. Quan arribes a Monistrol, dius ja està, perquè si he arribat fins aquí ara que em posin el que vulguin per davant que pujo la muntanya encara que sigui a rastres! Però es que els 2 Km que queden tenen una pendent de 800m, és la bomba! amb el sol se m'escalfava el cap que semblava que em cauria rodolant per la muntanya, les escales que els hi diuen, son precipicis i en els empedrats ja no saps ni com posar els peus...però ostres vas pujant, i tant que puges!
A les 11h del dissabte arribava a Montserrat tal i com ho havia visualitzat, com una campiona!

Si que repetiré, encara que els 2 dies següents camini com robocop!

Consideracions:

El meu entrenament ha estat 1 hora de caminada diària, per asfalt amb pujades i baixades.

Durant 1 mes m'he hidratat els peus

Em vaig tallar les ungles a la mida justa.

El calçat i els mitjons els mateixos que utilitzo per anar a caminar i no me'ls vaig treure per res, només per treure pedretes després de Sant Mateu.

Els pipis força controlats, a Sabadell als Mossos, i al final de Sabadell i l'altre ja a Vacarisses, tinc força facilitat de retenció, però és molt incòmode caminar amb pipí.

El réflex és un bon producte per aliviar i calmar dolor de lumbars...Déu ni do com es carreguen!

Malgrat les burletes, vaig caminar amb 2 bastons i la veritat es que em van anar molt bé, apart d'acompanyar, evites mans inflamades, que es carreguin menys les lumbars i a la muntanya, tant Sant Mateu com Montserrat, són una gran ajuda.

La ciència i la vida

2010-09-20T21:09:00.003+02:00

Els diàlegs entre Valentí Fuster, i José Luis Sampedro durant 3 dies a Cardona, realitzat per petició dels seus seguidors, em cauen a les mans, en un moment precís que, de cop, se'm presta conèixer formes i maneres de donar sentit a la nostra vida, no a la particular sinó a la de la humanitat, des d'un punt de vista més científic.

Valentí Fuster aporta aquesta visió des de la seva professionalitat acord amb la seva personalitat i és interessant observar mentre desfilen les seves opinions personals, com es van entrelligant amb les opinions del humanista Sampedro.

Parlen de la vida de la mort, de la joventut de la vellesa, de la comunicació, de l'educació, de les relacions...el paper que desenvolupem els individus en la societat per transformar el que ens envolta. Ells particularment des de l'educació, la cultura i el saber miren de contribuir a aconseguir un mon millor i de debò que pel que expliquen estan deixant una bona llavor.

La lectura dels diàlegs és amable i molt pròxima, agraeixo a en Joan que m'ha recomanat el llibre la oportunitat d'haver-lo llegit doncs sembla que hagi estat asseguda amb aquestes dues persones participant de la conversa i ha estat sensacional.

Les set lleis de espirituals de l'èxit

2010-09-17T11:09:00.004+02:00

Tu ets el que és el teu desig profund i impulsor.

Tal com sigui el teu desig, serà la teva voluntat.

Tal com sigui la teva voluntat, seran les teves obres.

Tal com siguin les teves obres, serà el teu destí.

Upanishad Brihadarayanka, IV .4.5

Tot i que el títol anomeni l'èxit i aquesta paraula tingui connotacions materialistes, el text de Chopra parla de l'èxit en el sentit que li vulguis donar o en la dimensió que vulguis triomfar.

Com amb tots els llibres que estic llegint sobre el tema, l'espiritualitat es guia per unes lleis universals molt senzilles, molt fàcils d'entendre i d'explicar, però potser són els exercicis més difícils de realitzar. P.ex: L'espiritualitat es sustenta en el aquí i l'ara. L'Atenció plena, en el present se'm fa de vegades molt complicada, em trobo pensant amb l'horari de la Maria, allò que he de fer, estudiar escriure...i em perdo en el futur quan no es en el passat recordant coses. Però es clar quan he estat conscient he fet el canvi de xip per gaudir i estar desperta al present, que la veritat és molt agradable. Segueixo amb el auto-training.

La llei de l'atracció i la independència

2010-09-17T09:31:00.009+02:00

Fa dies que li dono voltes a l'assumpte. Des de l'11 de setembre que em volta la idea sobre com la llei de l'atracció es posa en funcionament quan celebrem o commemorem la diada nacional de Catalunya.

La nostra festa nacional ens recorda la derrota de Catalunya, després de 14 mesos de setge, davant Felip V amb els conseqüents Decrets de Nova Planta que abolien Furs i Constitucions del nostre territori. La Diada ha tingut diferents vessants, des de recordar els caiguts en el setge en uns inicis fins a actes reivindicatius de diferents sectors amb caire polític, social o cultural.

La llei de l'atracció diu que els nostres pensaments tenen una energia que genera energia similar. Els pensaments que té una persona (conscients o inconscients), emocions, creences i accions atrauen conseqüències positives o negatives (segons siguin els pensaments). Al procés se l'anomena vibracions harmonioses de la llei de l'atracció. Tu obtens les coses que penses: Els teus pensaments determinen la teva experiència.

La Diada, celebrada des del 1980 de forma oficial, no deixa de recordar-nos, fer-nos pensar a molta gent a l'hora, en aquella gran derrota i en aquella imposició de lleis que deixaven de marcar la diferència amb els nostres veïns. Recordem o pensem en opressió, imposició, incomprensió, intolerància...ejem ejem...això què atrau???

Segons la llei de l'atracció pensar amb el que no tenim, perpetualitza el no tenir, pel que dubto, que sigui una bona idea celebrar o commemorar aquest dia, si més no el podríem aprofitar per dur a terme els principis de la llei de l'atracció i així el Univers posarà de manifest els nostres desitjos.

En els últims dies, en alguns mitjans de comunicació i arrel de les radicalitzacions en les formacions polítiques se'n parla molt de independència, però no hi ha ningú que parli en positiu, tot és molt difícil, hi moltes creences autolimitants pel mig...Segons la llei de l'atracció per aquí em sembla que no anem bé.

Principis de la llei de l'atracció:

Saber què és el que un vol i demanar-ho a l'univers
Enfocar els pensaments d'un mateix sobre l'objecte desitjat amb sentiments com a entusiasme o gratitud.
Sentir o comportar-se com si l'objecte desitjat ja hagués estat obtingut.
Estar obert a rebre-ho.

Intel·ligències

2010-09-12T10:10:00.006+02:00

En el marc de les intel·ligències múltiples de Howard Gardner, Daniel Goleman va afegir a la llista originària de vuit diferents tipus de intel·ligència, la emocional. Goleman va presentar una teoria revolucionària que va fer trontollar els conceptes clàssics de psicologia en qüestions de desenvolupament, conducta i aprenentatge. En el seu llibre, descriu sense evitar detalls i amb tot tipus d'exemples d'una forma teòrica, com la intel·ligència emocional permet que prenguem consciència del que ens passa i puguem gestionar les emocions de manera que ens permeti una millora en el nostre desenvolupament personal.

Seguint la línia teòrica i sobre intel·ligències, i en plena descoberta personal de la meva dimensió espiritual, la lectura de Intel·ligència espiritual de Francesc Torralba ha estat molt enriquidora i aclaridora.

Sota la influència d'una educació catòlica, jo he passat pel rebuig i la negació de la fe i la pràctica religiosa per ser, segons el meu punt de vista, una imposició rància i obsoleta, a una comprensió i tolerància, deguda a les lectures i interès per altres religions que, de fet, no deixen de portar cap al mateix; pràctiques rituals, oracions, simbologia, fe cega... L'espiritualitat laica que descriu en Torralba, m'ha situat espiritualment, m'ha donat les coordenades per diferenciar de l'espiritualitat religiosa que no em convenç a una espiritualitat seglar que em permetrà començar a desenvolupar-me en aquesta dimensió sense dubtes.

L'entrevista a Francesc Torralba està molt bé per fer-te una idea del que es pot trobar en aquest llibre.

Caçadora de bolets amb L

2010-09-09T22:19:00.007+02:00

Avui la Mª Carmen m'ha batejat!! M'ha portat a la muntanya, al Bergadà, ... no puc dir res més, i he començat les pràctiques de boletaire en boscos preciosos. No ha estat gens malament, a part d'alguna cama de perdiu i de camagrocs, he trobat el meu primer rovelló!! que maco era, encara que jo l'he trobat totes les pegues, però es que a més estava boníssim! La mestra a demés ha trobat rovellons, rossinyols i llenegues blanques, no se li passa ni un!

Adéu Solsona!

2010-08-30T18:47:00.007+02:00

Demà marxem de Solsona, amb un cistell i un parell de Pallarès (ganivets), carquinyolis de la Massana i donegal de Can Solvi, carregats d’energia, enamorats de la comarca, uns quilets de més i sobretot, molt agraïts a totes les persones que ens han mostrat un dels llocs més xulos de Catalunya en tota la seva esplendor, doncs aquest estiu hem tingut la sort de que tot estava més verd i els rius baixaven més plens que normalment.

La gent de vegades ajuda que la percepció de la nostra realitat sigui millor o pitjor. L’acolliment amable, proper i familiar de la família Cortal i la hiperactivitat dels Grau han propiciat unes vacances incomparables i memorables. A reveure!

En Toni el cisteller (Solsona)

2010-08-30T18:39:00.004+02:00

Al carrer de la Regata núm. 13 de Solsona, es troba el taller d’artesania de cistells, coves, culs de cadira, palmes per l’època i de tot i més que es pugui fer amb vímet i cordill. El porta en Toni, un noi molt simpàtic i amable que fa 15 anys que es dedica a l’ofici de cisteller de més a més. La seva família te la botiga de cortines del poble i en les hores mortes fa tot tipus de cistells.

Quan triava el meu nou cistell per iniciar-me en l’activitat de boletaire, em va dir:

- Ummm, aquest cistell vols? Aquest és de boletaire pessimista

- Jeje, nooo de boletaire novell

- Igualment, és de pessimista

- Tens raó, em quedaré amb la mida mitjana i si aconsegueixo omplir-la, et prometo que vinc a buscar-te la mida gran!

- Fet!

Li vaig demanar si el podria gravar una tarda i avui he anat mentre confeccionava una rèplica de cargolera del corre de Bou de Cardona. Tradició de fa 600 anys, la gent es fica dins la cargolera quan el bou s’apropa i així el bou els envesteix a dins i els fan rodolar.

Una dona seia treballant, al matí li havia demanat si li podria ensenyar com fer el cul d’una cadira i a la tarda ja hi treballava.

La figura que apareix en la fotografia, és una comanda que li van fer per un jardí de la ciutat de justícia de l’Hospitalet.

Aiguadora i Riu de la Frau

2010-08-29T10:07:00.004+02:00

Diuen que al Riu d’Aiguadora va a banyar-se menys gent que a la Ribera Salada, així que ahir, per evitar aglomeracions, ens vam escapar a la Valldora. La veritat és que el lloc es mereix una visita, la cascada afavoreix que tinguis la sensació d’estar ves a saber on, i les roques o els raconets per plantar la tovallola estan molt bé, però fora pronòstics vam trobar molta gent i després de dinar uns van marxar cap al toll dels milionaris i els més aventurers o menys mandrosos, jeje, cap al Riu de la Frau, uns Km més amunt.

En Xavi, ens va proporcionar a l’Oriol i a mi un neopré, la quantitat de vegetació que s’hi troba casi no permet que entri el sol i l’aigua es nota encara més freda que les altres. En Xavi, la Júlia i la Carla, l´Oriol i jo ens disposàvem a passar la tarda al riu i no calia agafar una pulmonia. Va ser una remuntada molt fàcil i maca, molt agradable. Així com l’Aiguadora és un riu que de seguida s’enterboleix, el riu de la Frau és un riuet feréstec que sempre baixa clar i transparent.

Vam arribar fins un sifó (lloc tancat per on no es veu per on arriba l’aigua), aquest era el punt on en Xavi sempre s’havia quedat. Era d’hora i anàvem bé, pugem més? I tant!! I com més pujàvem més bonic era tot. Les caigudes d’aigua, els tolls, el dibuix i les calcificacions de la pedra, tot plegat, ens portava a tirar cap amunt com si busquéssim un tresor i estiguéssim a punt de trobar-lo per la bellesa que ens anava envoltant. Però, es clar, va arribar un moment que es feia tard i vam haver de tornar cap a baix. Oooooh! Crec que aquesta serà la última remuntada aquest estiu.

Fauna: Vam trobar tritons i gripaus. El fet de trobar tritons indica, segons en Xavi, que aquest riu no està molt transitat per la gent. Els tritons es troben en aigües fredes i tranquil•les.

La Creu de Codó

2010-08-27T08:38:00.004+02:00

La Creu de Codó, és un espai de picnic amb barbacoes incorporades que van crear els d’Icona quan van començar a controlar el foc a les muntanyes, veient que la gent hi feia foc van decidir posar taules, bancs i barbacoes que trobes per tot l’indret. És un lloc molt amable, fresc, 10º menys que a Solsona, on hi gaudeixen grans i petits. Per més gent que hi hagi no es nota cap aglomeració i es poden fer costellades de campionat.

S’hi arriba per Coll de Jou i per veure la millor panoràmica s’ha de caminar fins la creu on es troba el mirador amb un mostrador que indica que és que.

Tota la colla que acompanyàvem, acostumen a trobar-se cada any per fer una costellada, però l’any passat es van quedar amb les ganes de fer un arròs i la veritat es que ha quedat molt bo. L’aire que feia ha impedit posar el foc en el lloc adequat però tots els tovallolers hem fet cabana i hem pogut vigilar en tot moment, la feina ha estat nostra de mantenir el foc obert, però els cuiners han estat molt contents perquè mai havien estat tant acompanyats mentre feien el dinar.

El dia més calorós de l’estiu, l’hem passat amb una temperatura ideal sota els pins, i ha estat molt agradable.

Gel, sal i verd

2010-08-26T09:10:00.002+02:00

Abans de marxar a fer ruta, ahir vam visitar el pou de glaç de Solsona, un lloc curiós i interessant de conèixer, tot i que personalment vaig trobar l’entrada una mica cara pel que és. (3€) Es troba en l’entrada principal de la ciutat.

Després cap a Coll de Jou, una carretera molt xula de paisatge fins al Port del Compte que personalment no li trobo cap gràcia. I cap a Canalda, poblet de 4 cases. Odén, 2 cases i cria de falcons que aquest any no es pot visitar. A Cambrils hem visitat el Salí, un lloc on hi ha una font salada i s’hi fa sal, a les fotos es poden veure els canalons d’aigua amb goteres salades i les piscines on s’estanca per evaporar i aconseguir la sal. Després hem anat a Alzina d’Alinyà, on una senyora molt encantadora ens ha ensenyat les cases claus del poble, una d’elles la de can Galta negre, el besavi d’una veïna nostra de PDD que va ser el fundador del Hotel Sant Roc a Solsona, vistes impressionants, i cap a Organyà passant per Perles i Canelles per la carretera que tan ens va agrada fa una setmana. Hem creuat el pont de la presa d’Oliana i cap al Toll dels milionaris a remullar-nos.

EL PETIT PRINCEP

2010-08-25T09:29:00.003+02:00

No diré que el Petit Príncep el recordés amb cap sentit, doncs la veritat és que quan el vaig llegir a l’escola, segurament curs 81-82 el vaig trobar absurd, no vaig arribar a entendre les metàfores, malgrat els esforços que van fer els professors, mitjançant xerrades i diapos, perquè ens arribés el missatge del Petit Príncep, a aquella edat deuria pensar- “de que m’estan parlant??”-, Aquesta vegada ha estat diferent, realment en aquesta petita història sobre l’amistat i sobre la humanitat hi podem trobar les conductes més comuns i irracionals de la nostra societat, amb personatges particulars, però també el sentit profund de l’amistat i per tant de l’amor. La Guineu li ensenya:

 « Allò essencial és invisible per als ulls».

 «Ets responsable per sempre d'allò que has domesticat».

 «És el temps que has perdut per a la teva rosa, que fa la teva rosa tan important».

Buscant l’amistat el Petit Príncep s’adona que en el seu petit asteroide ja en te una d’amiga, la seva rosa, que malgrat no ser única és especial per el temps que ha estat amb ella. Una bona lliçó en el meu humil camí iniciat cap al saber estimar.

Es poden trobar aquestes i d’altres lliçons en el programa de l’Ofici de Viure

EL CAMBIO CUÁNTICO

2010-08-25T09:13:00.005+02:00

Pretenent fer el comentari d'aquest llibre no evito liar-me, tanta teoria i tant immensa em desborda. Finalment m'he decidit per fer una pinzellada a aquells aspectes que potser facin interessant la seva lectura.

Ervin Laszlo fa una descripció detallada de la realitat planetària. Depressiva i desesperançadora. Però tot seguit parla d’una consciència planetària, que no modesta però si desconnectada entre els seus membres, que ens posa al corrent a tots aquells que estem canviant i evolucionant cap a l’empatia, la solidaritat i la confiança, no estem sols, som més dels que ens pensem i només cal organització. (...i un miracle???)

E.L Ens aproxima a la connexió entre els éssers humans i recorda a W. James que deia que els homes i les dones som com les illes en un mar, separades en la superfície i unides en el fons, En els nostres nivells d’existència no tan sols ens comuniquem sino que formem part els uns dels altres.

Com no E.L ens parla de desfer-nos de creences obsoletes sobre el nostre planeta com la inesgotabiltat del planeta, la vida es una lluita en la que sobreviuen els més aptes, el mercat distribueix els beneficis...

I, inevitablement, com a científic ens parla de la física quàntica que ens porta a la certesa d’una realitat quadre-dimensional i que permet entendre tots els moviments energètics. Aquesta part és “durilla” però amb paciència alguna cosa s’enganxa.

Resumint en E.L estructura aquesta nova consciència planetària, que tant en parlaven líders religiosos, filòsofs i pensadors per tal d’aconseguir un planeta sustentat sobre el Holos i no el logos.

Ervin Laszlo

Club de Budapest

Global Peace Meditation and Prayer Day

manifest sobre la consciència planetària

ALMAS DE HIELO

2010-08-24T08:56:00.002+02:00

Mai m’havien deixat un llibre escrit per un amic, la Montse ho va fer ja fa temps- té, crec que t’agradarà, l’ha escrit un amic meu (Albert Tolós) i a mi em va agradar molt. El tenia desat per llegir-lo a l’estiu. Doncs vinga!

Durant tota la novel•la el protagonista es veu inclòs sense cap remei en un maquiavèlic pla a gran escala mundial dirigit per gent abominable, sense escrúpols i sense un mínim de coneixement sobre bioètica, que preté el lideratge en el mon de la clonació i la hivernació. El que m’ha sobtat es que al final després del que viu el protagonista, predomina el pensament sobre un mon perfecte, sense malalties, sense dolor...sense mort!! Aquesta part és la que he trobat més monstruosa...quin cansament estar vius sempre, no?

Què arribaríem a fer si ens diguéssim que poden ressuscitar a aquella persona que tant havíem estimat??

Curiositat: Un dels personatges, el contacte a Barcelona en una de les operacions, es diu Carles Pujol!!

TRENCACLOSQUES

2010-08-21T09:32:00.004+02:00

Seré babaua!! L’últim que em pensava que construiria en Quim amb dos trossos de cànem quan ha dit que faria un trencaclosques, era un joc dels que a mi m’agraden tant per distreure’m. Ostres, ves a saber perquè he pensat que volia fer un trencaclosques literal.

Es tracta de separar les dues peces sense trencar el cànem. A mi no se m’ha resistit, es clar!! (Què xuleta, no?)

En el vídeo es veu com el construeix i per tant la solució. Quina traça te el Quim amb el ganivet.

ESPIADIMONIS

2010-08-21T09:15:00.003+02:00

He aconseguit fer una foto a una libèl·lula!. Aquest animal m’ha fascinat. Passo llargues estones, quan som al riu, observant com apareixen, volen, s’aturen, prenen velocitat...és un espectacle, el que més m’agrada es el seu vol sostingut. De sobte apareix i se’t plantifica davant aletejant a tota velocitat, mentre, a mi m’ho sembla, t’escaneja amb els seus grans ulls blaus, com qualsevol “artilugi” d’en James Bond cercant algun secret. El seu cos és esvelt i elegant i te unes ales que semblen vitralls modernistes sense color. Les libèl-lules (odonats) es van originar fa mes de 300 milions d’anys, comparteixen amb els efèmeres l’honor de ser els primers animals voladors existents amb 100 milions d’anys d’avantatge en relació amb els extingits dinosaures. Catalunya te unes 69 espècies diferents. Degut a que durant molts anys van estar percebuts com animals malignes van rebre noms tant coneguts popularment com espiadimonis, el més generalitzat a Catalunya, estiracabells, tallanassos, cavallet del diable o cavall de serp. A Ses Illes i València es coneix com barratgina. (“Haveu vist” quina recerca dialectal que he fet??? Jeje em fan molta gràcia aquests noms)

He trobat aquest àlbum de fotografies en el que es troben diferents espècies, la que he fotografiat també hi és, tot i que el fotògraf l’ha enganxat amb millors postures. Val la pena.

OLIANA, PERAMOLA, ORGANYÀ...+ Alt Urgell

2010-08-20T09:31:00.002+02:00

Amb un temps una mica “xungui” ens decidim a fer la ruta per arribar a Peramola, tinc la sensació de territori comanxe, jeje degut a les històries que explica en Quim. Passem per Oliana que te un embassament molt gran tot i que es veu que no te gaire fondària. A Peramola de seguida hem trobat els Forners i els de Vega i com tenien pensat d’anar a dinar a Organyà, que formava part de la nostra ruta, ens hem apuntat. Hem intercanviat experiències de vacances, deu ni do el viatge a Kenya!! I després de dinar ens hem separat amb una rascada monumental al cotxe amb un marge que en Carlus ni jo hem vist. A Organyà hem visitat el casc antic que té molta gràcia per la quantitat d’arcs i porxos i balconets florejats que s’hi troben. Hem vist l’exposició permanent de les Homilies d’Organyà que ja fa 800 anys que es van trobar i hem marxat una mica moixos per la pluja incessant i per l’amoïnament d’en Carlus. No hem pogut comprar embotit de “cal espunyes”, segons la Sònia molt bo. D’Organyà hem agafat la carretera cap a Sant Llorenç de Morunys i hem gaudit molt de les vistes...la pluja ha impedit que fes un dels meus reportatges fotogràfics (si hi ha alguna foto en aquesta entrada serà perquè la he baixat d’algun lloc del mon de internet). Hem passat per Canelles, Perles, Alinyà, Alzina d’Alinyà, Cambrils i passat Cambrils, abans de trobar el recordatori i agraïment del poble al Tour de França del 2009 per passar per aquesta terra, es troba un mirador que no té desperdici, per ell mateix doncs està col·locat en un turonet que arrenca des de la carretera i per la vista...quina vista! Tornarem contents a casa, si més no ens hem alegrat la vista...i de pas l’estómac.

L’arribada a Solsona ha esta assolellada però no ha trigat a ploure. Si no és pel riu, és per la pluja, tots els dies son passats per aigua. ;)

LOS CUATRO ACUERDOS

2010-08-17T09:29:00.004+02:00

Els quatre acords de Dr. Miguel Ruiz, tracta amb molta senzillesa la manera d’eliminar totes aquelles creences heretades que ens limiten en la nostra vida adulta per ser lliures. La llibertat entesa com la llibertat individual i espiritual.

Tan sols fer quatre acords amb un mateix, que no vol dir que sigui fàcil portar-los a terme, ens introduiran en aquest estat de llibertat. Ser impecables amb les paraules, el que diem dirigeix el nostre pensament, hem de deixar de castigar-nos, de jutjar-nos... No hem de prendre’ns les coses personalment, ens creiem el centre del mon i creiem que tot va per nosaltres, no!! Cada un viu en el seu mon i la seva realitat i de vegades un comentari fora de lloc ens pot trasbalsar tot el dia, doncs hem de mirar de que les paraules flueixin. No fer suposicions i fer el màxim que puguis son el tercer i quart acord, suposar vol dir avançar aconteixements o prejutjar i això ens fa engegar diàlegs interiors negatius que hem d’evitar i fer el màxim possible és imprescindible en totes les circumstàncies i situacions, hem d’esforçar-nos a fer el màxim, així no tindrem la oportunitat de renyar-nos i castigar-nos.

Durant la lectura d’aquest llibre vaig recordar la lectura d’una entrevista amb un cirurgià que havia participat en un estudi on es demostrava que els nostres pensaments creen el nostre mon. Per això cal entrenar la ment, i crec que aquests 4 acords tenen molt en comú amb el que el cirurgià explicava en l’entrevista.

Entrevista a Mario Alonso Puig (La Vanguardia març 2010)

LES TREMENTINAIRES ANAVEN PEL MON (Alt Urgell)

2010-08-16T10:13:00.005+02:00

Les Trementinaires eren dones amb coneixements i pràctica en herbes remeieres utilitzades per a la gent i el bestiar. A més d’aquest domini ajudaven en l’economia domèstica i anaven pel “mon” a peu, carregades amb farcells plens de trementina, remeis i herbes per vendre, havien arribat a Mataró i a Calella!!! Avui dissabte 14 d’agost, amb un dia molt ennuvolat, les muntanyes semblaven fumejar, ens hem arribat a Tuixent, la terra de les Trementinaires i en Carlus i jo, mentre la Maria es gronxava en el parc de davant del museu, hem vist un audiovisual en el que apareixien els últims trementinaires explicant la seva experiència, l’últim viatge va ser al 1982! Una parella d’avis entranyables, la Sofia d’Ossera i en Jaume “el del gorro tort”, ell excepcionalment un dels pocs homes trementinaires. La senyora que porta el Museu ens ha recomanat d’apropar-nos a Ossera per la gran activitat artesana.

La casualitat més gran d’aquest dies, anant amb en Carlus pel mon sempre trobem gent coneguda, ha estat durant la visita a Ossera.

Ossera és un poble perdut en el cul del mon, allà acaba la carretera. Hi hem trobat Cal Paller, un turisme rural espectacular que ja ens havien recomanat en Jordi i l’Anna. Hem visitat la Formatgeria Serrat Gros on fan formatges de llet crua de cabra del ramat propi, hem fet un tast i hem comprat 3 formatges, el serrat gros te medalla de bronze dels formatges del mon...i se la mereix!, Hem visitat l'herbolari, herbes de collita i assecament propi i sals, ho porten una parella de suïssos. I al final hem visitat a la Núria, Cal Casal, que fa melmelades delicioses, al menys la que hem provat de taronja i nous està boníssima. Xerrant amb ella de com va anar a parar allà, es de Barcelona, i dels nostres projectes culinaris, hem acabat parlant de les filles, que també son bessones com en Carlus i en Jordi. Total que resulta que una de les filles es la cambrera de l´Avet, un hotelet del Port del Compte on havíem estat fa 6 anys, i que fins i tot en Carlus li havia fet una entrevista...una noia molt trempada i mira per on la filla de la Núria que ens ha animat a dur a terme el projecte que més que meu, es de en Carlus però que poc a poc em vaig creient. I així, amb la bossa plena de formatges, melmelades, sal i uns quants contactes i el cap ple de idees, propostes i pensaments culinaris hem tornat ha agafar la carretera cap a Tuixent direcció Solsona.

LA SOLEDAD DE LOS NÚMEROS PRIMOS

2010-08-16T10:09:00.002+02:00

La soledat està sent una de les coses amb les que penso aquests dies quan per carreteres o camins veiem enclotades cases pairals solitàries on s’hi manté la vida de pagès. La distància d’unes a altres i d’elles a les poblacions més properes marquen el grau de soledat d’aquestes persones que mantenen aquest estil de vida, de vegades envejable per lo romàntic i de vegades menystinguda per la sobrietat i el sacrifici que deu comportar mantenir aquest tipus de vida. Però tot això, m’he adonat que, no deixen de ser creences perquè la veritat es que el que compta és la manera de ser de cada una de les persones que viuen en aquests llocs, si tenen caràcter sociable ja troben aquells moments per trobar-se, per estar amb gent, com el dia de mercat a Solsona, cada divendres és un acte social i permet compartir anècdotes, com a anat la setmana...

Aquesta mini reflexió ve a propòsit de la novel•la que acabo de llegir. Tracta les històries d’un noi i una noia amb esperits solitaris, molt solitaris. De fet l’escriptor m’ha introduït en una història de soledat extrema que des de “Solitud” de Víctor Català no havia tornat a llegir (sense tenir re a veure, “Solitud” per mi és obra mestre). La única diferència és que la protagonista de Solitud es troba en un indret solitari com aquests que hem trobat per aquí i els protagonistes de la novel•la de Giordano son “urbanites”. Què mes dona on ets? Si ets esperit solitari o sociable et desenvoluparàs tal qual allà on estiguis tot i que, els esperits solitaris no ho tenen fàcil, la nostra cultura mediterrània ens fa més sociables que altre cultures i els solitaris no són gaire benentesos.

Vall d'Ora i Busa (Solsonès)

2010-08-16T10:04:00.002+02:00

Divendres 13 d’agost. Hem quedat amb tota la família Cortal i els Grau per anar a Vall d’Ora fins un afluent del riu d’Aigua d’Ora que diuen que és molt maco, malgrat és possible que el riu baixi enfangat degut a la pluja del dia anterior. Agafem la carretera de Navés i després cap a Sant Lleïr .Doncs si, baixa marró! L’afluent no, però a falta d’escalforeta, el lloc on volen acampar no hi ha gaire sol, ho deixem estar i anem a la Masia Pujol on hem de dinar. Hi ha una esplanada preciosa on hi cau el sol de ple. Des d’allà es divisa Busa, i vam veure un esquadró de trencalossos planejant d’una forma quasi militar. La Masia Pujol és un bon lloc per passar el dia amb nens si fa sol. Macarrons, amanida i embotit i formatge bo, arròs pastós, plat de xai justet i crema catalana molt bona. Els 16€ del menú no inclou ni postres ni cafès...vaja, que pagues les vistes i l’entorn i val la pena.

Després de fer sobretaula a fora i que les criatures campessin anem cap a Busa, la presó dels francesos. Jo amb xancletes, encara no feia dos dies de la pujada del Puig de Rialb i encara no estava recuperada de ferides i nafres, les xancles em deixen els peus completament a l’aire i sense cap opressió, més mal ja no me’n podia fer. Vaig fer-ho sense complicacions pel que no té dificultat. Pujant cap a la presó trobes un mirador que et treu el singlot de l’ensurt, primer per l’alçada i després per tot el que es veu...quina passada, la llosa del cavall, la Vall i el santuari de Lord, Sant Llorenç de Morunys, Guixers, el Pedraforca el Cadí....una xulada! Després visita a la presó. La presó no es cap edifici sinó que és un tros dels cingles de Busa el qual queda com una illa per la qual s’hi accedeix per un pont que a l’època de la guerra amb els francesos aixecaven el pont un cop els abandonaven allà, els francesos no tenien més sortida que tirar-se i morien caient pels precipicis. Però què bèeeeeeesties!

PUIG DE RIALB (La Noguera)

2010-08-13T09:58:00.005+02:00

Uffff, estic nafrada, rascada i seca. Bé, seca és poc, tota blanca. El riu que hem remuntat avui (11 d’agost, dimecres), el Rialb, és calcari i et deixa sec després de la remullada. Al·lucinant!!! Hem arribat a partir de Ponts carretera cap Isona-Tremp i pista. Hi hem anat tota una tropa, ha estat molt divertit, la Maria ha tirat bastant però no ha arribat fins al final, ella i en Carlus amb la Laura i la Raquel s’han quedat a mig camí. El final és impressionant s’ha de passar nedant per una cova en la que va caient aigua i per sota es d’un color turquesa que sembla que estigui il·luminada. Hi ha cada piscina natural que treu l’alè de xules també he trobat algunes olles d’aigua que sembla que bulli en les que t’hi pots tirar de peu...una explosió en la circulació del cos. Ara mateix no se si tinc la pressió alta o baixa, però la sang circula a tota pastilla!! Sensacions inoblidables.
No he pogut evitar portar la càmara, embolicada en bosses de plàstic i la motxilla per immortalitzar la remuntada ja que el dia d’Aigüesjuntes em vaig quedar amb les ganes i la veritat es que ha valgut la pena, tot i que, per salvar-la de la remullada, m’he pegat alguna nata que demà segur que em ressentiré.

WIFI!!!!!

2010-08-10T10:31:00.004+02:00

Sort que hi ha ànimes caritatives que pensen amb les frikites com jo que de tant en quan necessiten compartir, experiències pensaments, bla bla bla (com diu la Maria). A una de les 5 portes de Solsona es troba un bareto que dona tant a fora com a dins de la ciutat emmurallada es diu Vall Calent (per si de cas algú ho necessita) fan el café molt bo i tenen WIFIIIII!!!!!!

AIGÜESJUNTES. (Solsonès)

2010-08-10T10:15:00.005+02:00

Dilluns 9 d’agost, aquest matí després d’algun moment d’incertesa, el dia s’aixeca força tapat, els horaris una mica esvalotats...hem deixat a la Maria amb la Laura i les seves filles al Toll dels Milionaris, la Laura es la dona del Xavi Grau que és expert en excursions per la zona i que avui ens ha guiat molt gustosament, doncs el tio no para durant tot el dia, cap a Aigüesjuntes, un lloc on s’uneixen dos rius, un d’aigua freda i l’altre de calenta.

La sortida des del Pont del Clop ja es una mica a la brava, tirat al riu! I comença a enfilar cap amunt, nedant, caminat, remuntàvem al riu que baixava ple i amb força, de vegades arribar als salts era difícil, nedant perdia la força i semblava que no podia arribar, vinga amunt! Espectacular els canons que es passen, les roques alçant-se als dos costats, abans d’arribar a una bauma magnífica he notat que en Carlus patia...tenia fred i es clar anàvem a pèl, banyador i sabates de riu, per cert les meves m’estan donant molt bon resultat. En Carlus ha continuat, i tant que ho ha fet, doncs li valia la pena.

Quan feia una hora que remuntàvem hem arribat a Aigüesjuntes, un bany al fred i un al calent...ualaaaa quina diferència...jo hem quedo amb el fred la sensació notar la circulació de la sang del teu cos és espectacular. I baixem! Pel meu gust més agradable i menys cansat, aleshores tot i que el tipet no m’acompanyés em sentia una “chica Indiana Jones” valenta, forta i aventurera. Baixa salts camina i neda...lo millor nedar doncs la corrent t’empeny i es molt agradable i així arribes al Pont del Clop com si res, com si estiguessis fent uns llargs. Molt bé Carlus! Ha estat genial! Gràcies Xavi sense el guia ens haguéssim fet enrera només començar.

Cliqueu aquí per veure un video que potser és el que mostra millor trosets d'aquesta excursió, perquè, en el kit de supervivència vaig oblidar comprar una càmara d'aigua i es clar, no he pogut immortalitzar ni en Carlus ni a mi ni el magnífic paisatge agrest que hem vist, un pena!

LES VEUS DEL PAMANO

2010-08-10T10:11:00.004+02:00

No recordo ben bé quan va ser, però aquest any a TV3 van fer la sèrie d’aquest llibre. Em va agradar però em van quedar molts detalls penjats i em van entrar ganes de llegir la novel·la doncs segur destaparia tots els secrets que em van quedar per descobrir.
Les meves expectatives han estat cobertes amb escreix, com he gaudit i he patit. És una gran història on es cavalca l’actualitat amb el passat cru de la postguerra en la zona del pre-pirineu on es movien els maquis i engranant passat i present tot va quedant lligat. La curta vida d’un mestre covard en el poble de Torena desfila els sentiments i les emocions més humanes d’un anti-heroi en contraposició dels sentiments i les emocions dels feixistes més salvatges. Les artimanyes i venjances de la dona més poderosa del poble t’introdueix a un mon d’homes i dones benestants i poderosos però amb una gran misèria d’esperit “a Dios rogando y con el mazo dando”. Infeliços tots.
La memòria històrica pren cos en mans d’una mestra de l’actualitat que fa un recull de fotografies per una exposició i per casualitat troba uns quaderns escrits per un mestra a la seva filla i a partir d’aquí pretén que es conegui la història de veritat no la que s’ha fet creure per la dona més poderosa del poble.
El que de debò m’ha impressionat, però, ha estat l’aproximació tant interessant a la por que sent el mestre, et trobes a la seva pell i vertaderament ho passes malament, quanta gent es deuria trobar en un bàndol o un altre per casualitat, quan de debò no hi volien tenir res a veure si tanmateix l’únic que tenien era por...qui no la tindria?

1ª setmana a Solsona

2010-08-10T09:57:00.003+02:00

El diumenge 1 d’agost, com a bons “domingueros” i per primer cop en la meva vida de parella, en pla de vacances familiars d’agost ens vam plantar en Carlus, la Maria, la Magdeta, la Tatu i jo a Solsona; ciutat emmurallada, tot i que acollidora per qualsevol porta que entris (en total 5). Un cop instal·lats, a la plaça St. Pere, en un piset molt arregladet i còmodo que ens ha llogat en Marc, vam anar a dinar a un dels baretos que hi ha pujant de la plaça Episcopal a la plaça Major …de batalla…sense comentaris. Més tard cap al pont del Clop, la Ribera Salada, riu, aigua freda clara, impressió i purificació...unes cartes (“el capitalista”, joc que ens va ensenyar la Magdeta, d’estratègia, molt distret) en Carlus com sempre li va enganxar el truqui i ens va pegar panadera!!

Quan ens vam quedar la Maria, la Tatu i jo sola vam fer una amanideta al Ral i vam prendre la fresqueta , iujuuuu comencem les vacances a Solsona..
El dilluns es va despertar molt ennuvolat i fresquet, ens vam dedicar a fer el kit de supervivència per passar la setmana. Visita a l’oficina de turisme
–Bon dia! Us esteu aquí? A on? A la Plaça Sant Pere no hi ha re per llogar a l’estiu...
-un amic ens ha llogat un apartament On estan els supers grans?
-I perquè els voleu? S’ha de comprar en els petits comerços! Amb contundència
- ja però...
-.els petits comerços hi trobareu de tot,
- ja però on son?
i per fi ens ho diu!
- Senyora que ja farem gasto però volem comprar varies coses de “menaje del hogar”! (ni ens ho va deixar dir!)
Ens vam apoderar de plànols i recomanacions per visitar i tot el referent al Camí dels bons homes i de les bones dones (Camí dels Càtars que fugien de la Inquisició francesa). La Tatu tenia moltes ganes de fer-lo, de Solsona hi ha una sortida.

Visita al Súper i ohh! Decepció. No vam trobar les quatre coses que necessitàvem. Ho vam comprar dimarts en una botiga de coses per la llar. A la tarda cap el pont de l’Afrau (aqüeducte).

Aquesta excursió surt de Solsona i de fet és l’inici del camí dels bons homes. Malgrat vam començar amb mal peu (mai millor dit); la Maria i jo vam enfonsar els peus en un forat de ciment mentre un paleta cridava com boig per alertar-nos del que anava a passar, vam ficar els peus allà on no havíem i vam sortir cimentades, unes “rises” amb els paletes després l’ensurt, i cap el pont. Un sender preciós, amb molta vegetació i aigua i l’aqüeducte s’alça camuflat entre el verd. La Maria va fer la caminada sense cap problema. Al tornar vam tallar just a que no ens enganxés un xàfec apoteòsic. Sopar i scrabble, la Tatu em va pegar una pallissa espectacular ; només va ser l’escalfament(estaré perdent facultats??? Jeje).

Dimarts vam aprofitar i vam comprar tot allò que ens calia per casa, com ganivets afilats, tasses, cossi per la roba, setrilleres, gerres, draps de cuina i fusta, quatre xorrades que ens van fer sentir més còmodes, sembla mentida el que canvia tallar el pa amb un ganivet que talla o amb un que no.

A la tarda el temps encara no acompanyava per anar al riu i després d’una migdiada important vam anar a Riner, segures que hi trobaríem festa Major, havíem mal-interpretat un calendari de festes i festeigs i no vam trobar ni plaça Major, ni llumetes ni banderoles, ni fira, ni casi, re, tan sols el Santuari de Riner que és una cucada i la carretereta que t’hi porta també té molt encant. Amb la decepció de no haver pogut menjar un polo en la plaça del poble vam marxar cap a Cardona, ciutat salada, primera parada merceria, compra d’imperdibles, se’m acabava de trencar el bolso, segona parada TKS esports sabatilles de riu i cantimplora i tercera parada a la plaça amb vistes a les mines a fer una cerveseta i la Maria un gelat, es clar!!

Dimecres brillava un sol espectacular...cap el toll dels Milionaris, estavem soles, de bon matí , aquí la gent no es matinera i a mes com la temperatura acompanya s’aixeca tard. Al Toll s’està molt bé, prou lloc perquè hi plantin la tovallola o el “tenderete” (cadiretes, taules, nevera...) varies famílies ,suficient fondària en el riu per capbussar-t’hi tota i un espai de jacuzzi natural envejable.

A la tarda ben equipades per anar a veure la torre de Vallferosa, agafem la carretera cap a Torà i a un desviament per agafar l’L-3005 anem a petar a una carretera magnífica, una mica per intuïció, perquè aquí tot s’ha de dir , les senyalitzacions són una mica confoses o escasses (crec que la gent ho volen tenir tot una mica a resguard i que bé que ho trobo!). Per aquesta carretera antiga cal entrar a la Segarra fins trobar un trencant que va a Vallferosa, entres en pista i trobes un tancat on hi ha un plànol de les rutes que es poden fer. Fins a la Torre hi ha 1 Km tot de baixada per pista i te’l fas dubtant de com d’alta serà la torre doncs no t’imagines per on apareixerà, no s’intueix per enlloc. De sobte, desprès d’un revolt la trobes allí enfonsada i et quedes xocada, que fort!! IMPRESSIONANT!! La Torre s’erigeix en un forat entre muntanyes, recta, valenta, forta, com símbol de la resistència catalana. (m’emociono però és que no es pot explicar la força que desprèn aquesta Torre, wauuuu segur que hi torno). L’entorn; poble abandonat en runes, et permet imaginar històries en aquell indret perdut de la Segarra. En 15 min ens vam plantar a Torà; racons preciosos i un safareig antic espectacular.

De tornada parem a Ardèvol. Una altre torre que gràcies a uns avis (tipus caçadors de bolets) que van cridar- Nena, Nenaaaa! Porta la clau que aquestes senyores volen veure la torre! (mentida, ells es van entossudir perquè la veiéssim però a nosaltres ens sabia greu perquè era tard). Total, molt xula però no es pot comparar amb la de Vallferosa.
-Passem pel Miracle?
-I tant, vinga, va!
-Quina posta de sol més maca!!!

El Miracle el vam veure casi a les fosques (haurem de tornar) i vam visitar a la Pilar Montfort, amiga de la mamà que s’està tot l’agost en una cel·la amb la família i que ens va convidar després de presentar-nos a veure-la...- Mira que ben muntat ho tenen això!! D’allà vam sortir amb la curiositat de perquè el marit de la Pilar estava sopant amb “xubasquero”...que estrany no??
Ah la Festa Major era al Santuari del Miracle (terme de Riner) no a Riner!!

Dijous remuntem riu amunt, preparem un picnic i dinem allà. Des del toll dels Milionaris fins la urbanització Els Roures, dificultat 0 amb nens. Tarda al Ral, amb cerveseta i vistes a les muntanyes rosades...una altre posta de sol magnífica. La Tatu ja te clar que no farà el camí, la falta d’allotjament a la primera etapa més la falta de popularitat de la ruta l’ha fet tirar una mica enrere, tot i que si ho pot arreglar durant l’estiu igual torna a venir per fer-ho.
Divendres voltem pel mercadillo, comprem patates torres i anem a dinar a la Mare de la Font, qualitat- preu molt bona. Havent dinat fort, cap al Riu i tarda d’aigua i lectura, La Maria fa amics i no tenim nena durant tota la tarda, a les 20.30h recollim i cap a Solsona. La segona pallissa que hem va pagar la Tatu la última nit a l’scrabble serà memorable, me’n feia de 50 punts per totes bandes...ui quin mal!

Al cap de setmana tenim relleu, ve en Carlus per quedar-se i en Jordi i en Joan a passar el cap de setmana. Tranquils, riu, piscina i peloton de gent amunt i peloton de gent avall. Acabo el “novelorro” que ha condimentat aquests dies “Les veus del Pamano” de Jaume Cabré.

Curiositats: A Solsona segueix existint la figura del pregoner, que porta dues campanes grosses per cridar l’atenció. Normalment porta males notícies; morts i enterraments.
A Solsona hi ha dos campanars que ho toquen tot durant les 24 hores, el de la Seu i el de l’Ajuntament, els quarts toquen junts alternant-se i les hores primer un i al minut l’altre, em falta desxifrar quin és el campanar que toca primer.

Reprenent la lectura

2010-07-27T16:37:00.003+02:00

Després d'un final de semestre a la UOC un pèl atapeït, vaig poder reprendre la lectura de novel-les i psicologia que em ve de gust en el meu temps sense estudiar i vaig començar amb "la Quinta Mujer" de Mankell, vaig continuar amb "la mort, una aurora" de l'Elisabeth Kübler-Ross i ara estic amb la Inteligencia emocional de Daniel Goleman, que ja us explicaré quan acabi.

"La Quinta Mujer" de Mankell em va quedar pendent de llegir després de la Trilogia de Millenium, doncs el meu pare me'l va recomanar perquè considera més bon novel·lista en Mankell que en Larsson, però una mica saturada de psicòpates suecs i després del bon regust que em va deixar la trilogia el vaig ajornar. M'ha agradat molt! Rotllo àngel venjador i efectivament amb personatges psicopàtes, molt ben lligat i et manté perdut fins al final com als protagonistes. Molt recomanable per les estones de platja.

"La Mort, una aurora" de l'Elisabeth Kübler-Ross em va caure a les mans per la Beth, un dia vaig veure que el llegia i li vaig demanar. L'evolució o l'aprenentatge en qüestions espirituals em permeten llegir segons què des d'un punt de vista menys escèptic i crític, i gaudeixo de totes aquelles experiències que se'm fan reals en quan les expliquen i transmeten persones amb experiència i criteri. Aquest llibre aglutina tres conferències d'aquesta infermera- psiquiatra que va acompanyar a milers de persones en la seva mort. Conferències molt senzilles i humanes sobre l'experiència del moment de morir i sobre l'experiència d'una altra vida... Molt interessant!

El meu país petit

2010-07-14T16:49:00.006+02:00

El 10 de juny, vam sortir tots els catalans que vam poder a manifestar la nostra insatisfacció per la sentència del TC. Diferents creences, opinions, idees, cultures i estils de vida però tothom que hi era volia dir la seva. Els crits d'independència eren els majoritaris però de fet crec que el sentiment més profund, si més no és el que sento jo era el de sortir a dir ja n'hi a prou de tant menyspreu!

Vaig estar molt contenta quan em van dir que la capçalera no existia tal i com l'havien plantejat els polítics doncs la gent, els catalans, es van imposar en una manifestació en la que no hi cabien els polítics, "collons" porten molts anys fent-ho força malament i tot el que ha passat amb el "re-fotut" nou estatut, ha estat per la seva ineficàcia, no s'han tornat a baixar els pantalons...es que ja no en porten i es passen les jornades mesurant a veure qui la té més llarga!

Deixant a banda la "classe" política, els catalans, aquells que ens uneix la llengua, el territori, les tradicions i poques coses més perquè som tots diferents, hem tornat a repetir una desplegada de gent més gran que la del 77, aleshores els poble català ja clamava autonomia. Què hem avançat amb 33 anys? poca cosa i ara mateix tirem enrere. No passa re, continuarem a la ressistència! perquè de fet el sentiment és el que preval per sobre de polítics tant d'aquí com d'allí, ineptes i farfulleros. El sentiment és que soc catalana amb els meus ets i uts però en soc i m'ho sento, i això no m'ho pot retallar ningú i que quan algú em menyspreí o em menystingui sabrà que no m'estaré callada sinó que amb la meva veu, em resistiré.

Un per a tots i ...

2010-07-06T16:20:00.002+02:00

Concert Estopa

2010-06-20T17:01:00.007+02:00

Estopa a fondo!!

Gran concert, gran nit! Com ens fan vibrar aquest parell a la Jessi i a mi. Sense paraules, el video mostra l'inici del concert, la resta...te l'has perdut!

British cronical

2010-06-18T20:49:00.002+02:00

Pre-london

Emocionada per les notes de ma filla gran li regalo tres dies a London amb Musical Inclòs i convidem a la iaita sabíem que li encantaria coneixer la Isabel (la filleta de la Chris i en Mark), a més…les 3 Magdes a London seria la BOMBA!!.

Un cop amb els bitllets, les entrades i l’hotel reservat comença a passar de tot: Se’m casca l’ordinador…no connection with Eve, el meu contacte a Londres. A la Magdeta la truquen per oferir-li un xollo de feina que afortunadament accepta i allà està treballant alegrement encara que, es clar, el membre clau de l’expedició decideix quedar-se a terra. Per acabar-ho d’adobar el dia que vaig a comprar un nou ordenador em ROBEN el bitlleter…ostres els carteristes van que volen!!. Fes DNI nou, cancel·la targetes, i fes-ne de noves…quin pal més gran i quin trasbals!

I així, les dos Magdes grans sense la “petita” vam anar a Londres.

L’aeroport de Girona, la veritat es que em va sorprendre. Un bon accés, pàrquing força econòmic i tot ben organitzat. Després de passar el control vam accedir a la porta 5 on la gent fa cua per agafar seient ja que Ryan Air no dona seients, vam seure sobre l’ala però no vam compartir seient amb ningú, així que vam anar còmodes.

El vol no es va fer llarg però la tripulació molt pesada!!! Ara passant revistes de la companyia, ara begudes i calderos de cafè i xocolata, ara sandwichs i pizzes, ara cigarrillos mentolats perquè els fumadors poguessin relaxar-se, ara loteria (rasca-rasca), ara perfums i colònies i torna amb les begudes i els calderos, finalment recullen la brossa…però que pesats! I quan aterrem tatarí tarí (trompetilla del 7º de cavalleria, en Xavi ja m’havia avisat) encara riem.

New Meldon

Amb les grans indicacions de la Teresa i en Bob vam arribar molt bé a l’estació de New Meldon, un neighborhood molt maco prop de Wimbledon. A l’estació ens va recollir en Mark i ens va portar cap a casa seva. Ens vam adonar quede les finestres de moltes cases penjaven unes banderes que no reconeixíem, també en Taxis i cotxes particulars i en Mark ens va dir que era la bandera del mundial de l’equip anglès…quins suporters!! A la porta ens esperaven la Chris i la Isabel què maques!!! I vam fer un telín, vam canviar caques i vaig conèixer les pitons, 11 en total d’en Mark, quin laboratori que té muntat!! La Chris ens va explicar lo cares que son les guarderies 60£ al dia! No m’estranya que allà tirin d’aupair, quina barbaritat! I aquí ens queixem.

London

Vam arribar a l’estació de Waterloo cap a les 19h de la tarda i ja vam comprar la travelcard diària, doncs la de 3 dies ja no existeix i cap a Holland Park en metro. La polèmica actual que tenim aquí amb les parades de tren i les distancies entre el tren i l’andana, allà el solucionen amb un Main the Gap ja que ho tenen pitjor.

El B&B estava allà mateix. Casa victoriana tronada. Ens atén una noia rosa tenyida amb arrels negres importants, molt bastota però que de seguida ens vam entendre malgrat que la reserva estava mal arreglada (l’havia hagut de canviar perquè no venia la Magdeta), finalment habitació triple amb bany compartit i en un segon pis amb unes escales emmoquetades que cada vegada que pujaves un esgraó s’enfonsava el peu i semblava que pugéssim l’Everest. El assecador que deien que entrava en l’habitació no el vam trobar en lloc.

Un cop situades vam agafar el bus 94 i cap a Oxford Circus i d’allà cap al Soho a sopar una Pizza amb música en viu, el pianista ho donava tot, i la mamà va treure el seu arsenal de pastilles, crec que no portava angiolax, i entre” pecho y espalda” i fent allò que mou el cap perquè li passin millor se les va atissar. Després vam arribar a Picadilly i cap al retiro!

Al dia següent vam prendre un esmorzar continental molt complert i en lloc de trobar a la lady, hi havia el marit, la mamà ja havia suposat que eren

russos per les fotos de militars que hi havia en una saleta que semblava la sala del te dels esperits ancestrals d’aquella parella.

Ell ni ens va mirar a la cara quan li preguntàvem 2 cosetes, ni tampoc va deixar d’escurar-se amb el “palillo” ni de contar una pila de bitllets que tenia davant seu. Ens va indicar com arribar a Portobello que ens va encantar!, més tard vam anar al Hyde PArk i vam donar més voltes que el Golden Eye, però que xulo i que agradable és.

Vam agafar metro fins Oxford Circus i per Regent St. on vam fer compres, a Picadilly vam tombar per trobar una botiga molt especial Fortnum & Mason , hi ha moltes pijadetes i delicatessen i els dependents van en Jaqué, prendre un té allà costava 5.50£...ja podia ser bo! Al sortir vam anar a Petar a Pall Mall St. per on vam dinar força bé a l’estil anglès i vam arribar a Trafalgar Square on vam agafar un bus fins a Westminster, el Big Ben per mi és visita obligada i ma mare em va portar a l’església de Santa Margarite que és una preciositat. D’allà vam agafar el metro i cap a la Tower, no ho vam visitar per dintre però és impressionant de la manera que es conserva aquest castell en mig de la Ciutat.

De tornada a l’hotel ja ens esperava la lady, amb la mateixa melena rossa sense pentinar, ens va aconseguir una habitació amb bany a dintre, com es va enrotllar! I li va deixar un assecador a ma mare. Ens vam dutxar i vam reposar una mica, sort, perquè no sabíem el que ens esperava...

El 94 ens va deixar tirades abans d’Oxford Circus, anavem a Coven Garden, havíem quedat amb l’Eve per anar a veure Priscilla, i no hi va haver altre opció que anar caminant. Espectacular la gent que hi havia al carrer i les cascades humanes que baixaven al metro. Esbufegant vam arribar a Coven Garden i vam córrer cap al teatre, a London si arribes tard no et deixen entrar.

Priscilla va ser genial, bona música, un muntatge fantàstic i molts bons actors. Després vam sopar al Sophra, un restaurant que es menja molt be de preu per la zona dels teatres. Per tornar a l’hotel vam agafar un taxi, els peus i genolls de ma mare i el meu maluc no haguessin resistit més. Vam dormir planes.

Al dia següent, vam enterar-nos que els del B&B el portaven serbis, la rossa tenyida amb arrels negres es va acomiadar de nosaltres en pijama, bé el pantaló era de pijama, la samarreta era la mateixa amb la que ens va rebre el primer dia, i vist que el transport públic anava com el cul un altra vegada, vam anar a Victoria station per veure com anavem fins a Gatwick, L’Eve ens havia recomenat el Bus però la dona de la Guixeta, per cert que cutres les instal·lacions de la Coach Station, ens va dir que podíem trobar tràfic i que millor agafar el tren. Un cop amb els bitllets del Gatwick express vam anar a dinar al Pub Duc de York a Victoria, vam compartir un fish&ships amb unes half-pints i vam veure marcar el primer gol del Messi, el pub es va anar omplint de gent per veure el futbol.

A l’aeroport de Gatwick, al control, una dona rabassuda, rossa tenyida sense arrels, i amb els llavis pintats rojo pasión, va regirar tota la bossa de ma mare, i li va passar el detector de drogues...no ens ho podíem creure! Serà que te cara de traficant???

Tat tarí tarí tariiiiiiiiiiiiiiií Senyors passatgers hem aterrat a Girona!!

Golpe a golpe verso a verso

2010-05-27T18:06:00.006+02:00

Què bé! tinc un foradet entre PAC i PAC (els treballs de la Uni que aquest semestre m'han portat pel camí de l'amargura) i aprofito per escriure.

Contenta, siiiiiiiii estic contenta perquè la Magdeta ha aprovat l'accès a un grau tècnic superior i sembla que està trobant el seu camí, estic contenta per ella! La seva tornada a casa ha estat fantàstica sembla que m'hagin canviat la filla i no tan sols per el malestar que ens donava a la resta sinó per ella mateixa, ja no està enfadada amb el mon sencer sinó que s'ha transformat en "l'alegria de la huerta".

Ara bé, en el camí de creixement personal o diga-li com vulguis que vaig iniciar després de la crisis pre40 tinc alts i baixos, deguts, segurament, a totes aquestes coses que vaig aprendre amb la psicòloga i amb les meves lèctures sobre les creences limitants, el idealisme romàntic i la necessitat d'afectivitat dels demés (que això si que no sé d'on coi surt). Aquests tres elements que semblen tant tontos van ser els que em van fer explotar per la tensió que suposava allò que crec que soc amb allò que penso que els demés creuen i vet aquí l'embolic i segueixo enredada i molt enfainada en el meu camí de plenitut.

Així que ara mateix intento no plantajar-me gaires coses que no siguin referents a aquests tres aspectes claus que requereixo canviar malgrat sigui poc a poc i anar tirant endavant i alegrant-me molt de les alegries dels meus que és força per remuntar. Ai caminante!!

Flashmob a PDD

2010-05-17T10:51:00.003+02:00

Com sempre em deixo enredar....
La última ha estat el Flashmob de PDD, ens ho hem passat bomba assajant amb els nens, amb les senyores més marxoses del poble, és una molt bona experiència però a veure si a la propera convocatòria es presenta més gent i si nó...ells s'ho perden perquè ens ho passem en gran!!

El bullidor de la llet i els Empedrats

2010-05-06T15:04:00.006+02:00

Aquest any l'1 de maig no vaig anar a la Cisa tal com marquen els cànons de qualsevol premianenc, sinó que saltant-me la tradició i aprofitant que la Carmenchu anava d'excursió cap el Berguedà la Maria i jo ens hi vam apuntar.
La primera parada va ser a Puig-Reig al Forn Julio, la Carmenchu va comprar un pa PA, si, pa de debó per fer els entrepans del esmorzar i 2 coques de forner que feia anys que no tastava, tandebó sàpigues descriure el gust i la textura i els colors d'aquella coca que ahir encar en menjava perquè segur a més d'un se li faria la boca aigua.
Casualment vam trobar a l'Eduard el marit de l'Empar, la mestressa del Restaurant La Nau del Guixeró (antiga colònia tèxtil) que tan me'n havia parlat la Carmenchu (fins i tot va sortir durant una setmana en el programa cuines de TV3). Vam anar a visitar-los i vam fer un café alegrement...feia temps que no es veien i estaven tots molt contents.
Tot seguit vam empendre la carretera cap a Bagà i d'allà ens vam dirigir cap una casa de colònies que han reformat uns frares per deixar el cotxe i fer el camí cap el Bullidor, això si primer vam esmorzar fort no fos cas perdéssim la força!
El camí cap el Bullidor és molt senzill, s'hi arriba molt bé i val la pena veure com cau el riu Pendís, realment sembla un bullidor gegant.

Després vam tornar enrera i vam empendre el camí cap els Empedrats...força desnivell, molta roca lliscosa, vam creuar les caigudes d'aigua, camins amb diferents dificultats, olor intensa de boix...una maravella, quina pena que la Maria es va cansar (deu ni do el que va arribar a tirar!) perquè no vam arribar a veure les vistes de dalt ni el refugi.

Caiguda amb 8m d'alçada

Al baixar vam agafar el cotxe i vam anar per la carretera de Coll de Pal cap uns prats que ben be semblaven de la Heidi, les vistes eren impresionants, llàstima de la caiguda de la boirina i del fred que vam haver de dinar amb presses i marxar. Ohhhhhhh!
Un plaer compartir aquesta excursió amb la Carmenchu i en Garcia.

Enllaç d'interès per fer aquesta excursió aquí

Una altra manera de veure Andorra

2010-05-06T12:03:00.008+02:00

L'últim cap de setmana d'abril vam anar tota la família de la meva branca cap a Andorra. El meu germà, en Quimet fa dos anys que hi viu i ens va convidar per celebrar el seu aniversari i per poder mostrar-nos el paradís en el que ha estat vivint, a més de ser un paradís fiscal Andorra és una meravella paisatgística. En Quimet es va comportar com un autèntic amfitrió a més fent-nos riure tot el cap de setmana perquè el que si que té es que és un autèntic "conyon".

Ens va portar a fer el camí dels Angolasters, un camí pla de tres kilòmetres que arriba al llac de la Dama que de fet és un Pantà, a la voreta del camí s'hi troben tot de cartellets amb el nom de les plantes o arbres remeieres i les seves propietats.

A la tarda vam fer Andorra clàssica, la Magdeta es va firar i a la nit vam sopar en una borda. Tot i que estàvem rebentats vam deixar el pavelló ben alt.

Diumenge vam anar passat Ordino, que és un poblet preciós, per apropar-nos al pic de Casamanyà...no se quines intencions deuria tenir mon germà...(jeje) que els meus pares casi se’n van d’alt a baix de la muntanya! (que sóc exagerada!!) bé, el fet es que encara hi havia neu a la muntanya i va haver un moment que l’ascens amb lo mal calçats que anàvem es feia difícil. Però el camí era fantàstic, les vistes, les olors i el silenci.

Vam parar a fer un vermut a Ordino i després de dinar a la sortida d’Andorra...cap a casa hi falta gent! Un bon cap de setmana.

Allotjament i àpats

Hotel Rutllan a La Massana.
Pizzeria Don Angelo La Massana: Pizzas massa fina boníssimes.
Restaurant "la dama del llac". Angolasters. Molt acollidor i menú de 15€
Restaurant "Borda Raubert". La Massana. Cuina típica andorrana. Amanida de xicoia boníssima.

Sant Jordi i el ramat

2010-04-25T21:18:00.004+02:00

Si, si, no nego que la tradició de Sant Jordi és molt maca i té molt caràcter català, però no deixa de ser una obligació, i com a tal ja comença a desagradar-me.
Aquesta sensació la vaig tenir el mateix divendres 23 d'abril quan de bon matí quan vaig pujar la persiana del balcó em vaig adonar que circulaven carrer amunt un ple d'homes, encara traient-se les lleganyes, direcció la floristeria del poble, per comprar la rosa, que ja portaven els homes que anaven de baixada, a la seva dona, novia, parella, amiga...
Quina cara de satisfacció mostraven amb aquella rosa embolicada amb plàstic cel·lofana, això si de disseny, com si fessin la gran proesa del dia. Ostres, segur que la feien la proesa doncs segur que la majoria d'ells és l'únic dia de l'any que regalen flors i pobres d'ells que no ho fessin perquè segur que les dones, novies, amigues...l’esperaven com si fos l'única mostra d'amor que es pogués rebre aquell dia.
Després d'aquesta visió truquen a la porta...la florista em porta tres roses. Les roses d'en Carlus, una per cada filla i una per mi i acte seguit sona el telèfon, ostres és ell!, no m'ha donat temps ni de trucar-lo per agrair-li el regal. Tot ha estat ràpid, sense sentiment...sense sentit. Com la resta del ramat m'han regalat la rosa perquè toca. No vull dir amb això que els homes siguin bens sinó que les coses trobo que s'han de fer amb sentit no perquè toca (actualment a l'ordre del dia), i no vull dir que no ens estimin, sinó que ens regalen la rosa perquè la tradició ho diu, però des del seu cor segur que ens regalen mostres que tenen més sentit i que no es panseixen als dos dies. Personalment m'agraden més aquestes mostres, tot i que les flors m'encanten!!

Impremta Perot torna a la carga

2010-04-22T13:35:00.003+02:00

Sempre reia amb en Perot de l’impremta clandestina que deuria tenir a casa. Feia temps que no en sabíem re de l'Avi Macià i de com es van repetint les històries, en Perot ha estat en Stand by. Benvinguts siguin els cartells il·legals penjats per tot el poble expressant una opinió. Perot et trobava a faltar!

Anècdota de Setmana Santa

2010-04-05T17:57:00.004+02:00

Dissabte vam quedar amb en Jordi en Joan i l'Emilio, en Quiqui i la Juli per dinar a l'Hotel Canet a Castelló d'Empúries, on, per cert, ens vam menjar un arròs de llamàntol que feia saltar les llàgrimes.
Abans de dinar vam fer una de les tradicions de Setmana Santa, "anar a veure monuments" i abans d'entrar en Joan ens va dir que ens fixéssim amb la Pila baptismal...-"és una preciositat" i la Maria li va preguntar -"què és una pila baptismal?- En Joan molt amablement es disposa a explicar-li, ella mol atenta, en Joan li explica què és el lloc on es suquen els ditets amb l'aigua beneida per senyar-se i mentre li diu li comença fer la senyal de la creu pel front i salta la Maria i diu -...ummm, però si això és taping!! i en Joan encara riu.

2010-04-04T17:52:00.004+02:00

Avui a Tv3 a l'espai internet del telenotícies han recomanat aquest vídeo i la veritat és que val la pena!! la visió tridimensional del Guernica de Picasso realitzada per Lena Gieseke permet descubrir raconets insospitats de l'Obra de Picasso. M'agrada molt!

+ Llibres

2010-03-29T20:39:00.007+02:00

Per treballar el meu propòsit d’ aquest any: estimar molt “El arte de Amar” em proposa una reflexió extensa sobre l’amor de tots els tipus, la meva innocència esperava alguna recepta màgica per saber estimar com cal, però molt aviat l’autor et posa en la pista que la capacitat d’estimar de debò és un procés d’aprenentatge i que s’adquireix sobretot en la maduresa i quan comencem a desprendre’ns de la nostra part més egoista. O sigui, com qualsevol art, s’ha de practicar molt, no ens ve regalat! (ja deia jo que no era fàcil!)

“El poder del ahora”, m’ha entusiasmat doncs mostra tècniques per allunyar, diluir i evitar els pensaments de passat i de futur que ens malmeten per estar atents i presents en l’ara. Quan arribem a aquest punt, un altre estat que necessita de molta experiència per “vislumbrar” el nostre autèntic Ser i aconseguir la Pau interior.

En tots dos llibres he trobat referències de diferents religions...hi ha alguna cosa que m’està portant a Déu, si més no me l’està apropant.

Bona Iniciativa Americana

2010-03-25T11:19:00.005+01:00

El personal sencer d'aquest hospital està ballant per aumentar la prevenció del cáncer de mama. Si consegueixen 1.000.000 de "click" en el vídeo, rebran una gran donació per el tracatament del càncer de mama de la companyia que fabrica els guants roses. Ja sabeu que el tema sanitari a USA està fatal!

Si voleu fer difussío podeu copiar aquest enllaç http://www.youtube.com/watch?v=OEdVfyt-mLw i enviar-lo a les vostres amistats perque cliquin.
Gràcies Anjana per enviar-me'l!

La nevada

2010-03-11T15:48:00.004+01:00

La nevada del dilluns va ser una xulada a part dels mals colaterals ocasionats a molts pobles i ciutats de Catalunya.
Com sovint ha passat en ocasions semblants, la Maria estava malalta amb angines d'elefant, i no vam poder sortir a jugar al carrer, però sort en tinc de tots els meus reporters que m'han fet arribar fotos. Gràcies a la Mgdta, a la Iaita, al Miki i a la Jessi i al Marc he pogut fer aquest mini reportage d'Autopista Vilassar-BCN-Premià de Dalt Centre-Masnou i Port de Masnou. Hi ha fotos que semblen postals de Nadal!

Medicina Ayurveda

2010-03-06T18:08:00.003+01:00

Aquesta peli la vam veure en Carlus i jo fa uns anys en el Cine Verdi, ens va agradar molt per la filosofia però de fet no vam estar d'acord en un dels misatges i era el de que posaven en "jaque" a la medicina occidental doncs pensem que la ciència ha avançat sempre a favor de la humanitat i de forma empírica (amb fets demostrables) però el que si creiem és que altres teràpies o medicines tradicionals no estudiades poden funcionar igualment. Sort en tenim dels antibiòtics!!!

4 dies...

2010-03-01T21:57:00.007+01:00

Diuen que la vida son quatre dies...Ostres! aquest cap de setmana m'he adonat que aquesta petita frase és la responsable de que visquem accelerats, es clar com que vés a saber on estarem demà?...

Bé, el fet és que des de divendres he viscut quatre dies amables, intensos, plens d'emoció i caram, que m'han canviat la vida.

1er dia: divendres 26 de febrer nit. Arrossegant un refredat de mal d'ossos i molts de mocs però dopada de codeina i fluimil, en Carlus i jo vam anar a sopar al Restaurant l’Orquestra d' Argentona (regal d’en Jordi i en Joan) un lloc molt agradable amb un personal trempat i molt correcte amb un menú degustació i una taula de postres que va fer cantar els àngels. Em vaig menjar una amanida de guatlla en escabetx, arròs amb sípia ceps i carxofes, tosta amb seitons i romaní i roastbeef. De postres primer em van portar un tiramisú amb un 40 de xocolata i després vaig menjar brownie amb taronja confitada, gelat de canyella, arròs amb llet, i bunyols de vent amb maduixes i nata: preludi d'un bon cap de setmana.

2on dia: dissabte 27 de febrer. Començo el curs de Tapping amb Cipriano Toledo un home que el podria definir com el doctor House a l'espanyola, em va xocar la permanent que portava. I em va enamorar a la primera gràcia que va dir. Ara no explicaré el curs però vull deixar escrit que el tapping és sorprenent, m'ha fascinat i ara faig tapping a totes hores i a tothom amb qui es deixa provar. Des d'aquí agrair a la 3A la seva descoberta si ella no m'ho hagués explicat jo no hagués fet el curs i no hagués descobert l' Ofici. A la nit anem a estrenar el frankfurt del poble en Carlus, la Maria i jo i ens trobem a la Magdeta...bon rotllo!

3er dia: diumenge 28 de febrer. Em vaig despertar molt relaxada i vaig anar cap a Barcelona per acabar el curs, em sentia una mica impacient tenia ganes de practicar. A la tarda ja practicaríem amb "carne fresca" com deia en Cipriano. I així ho vam fer, la 3A, la Jessi, la Gemma i en Carlus van fer de conillets d'índies i s'ho van passar d' allò més bé a més a més de desbloquejar energies. A mesura que anava passant el temps el tapping s'anava instaurant allà on ho fan els vicis o les obsessions...(exagerant, eh!!)

4rt dia: dilluns 1 de març. Avui. He aconseguit aixecar-me a la mateixa hora que en Carlus per fer meditació mentre ell estava al lavabo. Després he anat a caminar com cada matí amb la Jessi, per cert estava radiant (pel taping es clar) i hem quedat per veure’ns a les 12h a Sant Jaume per veure a la Gemma i veure com es trobava. He anat a Premià a fer-me el massatge ayurvèdic que em van regalar la Jessi, la Gemma i la Sandra. Aquest massatge que es fa amb oli que et van tirant al front ha estat la cirereta d'aquest 4 dies...que agradable!
El "big bang" ha estat mentre fèiem el cafè...tot ha fluït i ostres la meva vida ha fet un gir de 180º. El Tapping funciona!!!!!!

El cavall del vent al balcó

2010-02-25T10:33:00.009+01:00

Ahir vaig canviar les banderes d'oració tibetana que tenia penjades des de l'any passat al balcó per unes de noves. De fet aquesta vegada he encertat la data perquè aquestes banderes es renoven a finals de febrer que és quan comença l'any tibetà.

Hi ha qui m'ha preguntat què significaven, hi ha qui m'ha dit que al meu balcó sembla que sigui festa Major tot l'any. Per treure de dubtes ho explicaré de forma breu.

Foto de Kalsang82 a Flickr

Les banderes d'oració tibetanes tenen dibuixades en la seva part central el cavall del vent, Lung-ta en tibetà, al seu voltant hi han dibuixades 20 mantres; emissions poderoses de sons i a les 4 cantonades hi ha dibuixat l'ocell, el drac, el tigre i el lleó blanc que simbolitzen l'espantar el mal, l'allunyament de les amenaces naturals, l'èxit en cada pas de la vida i l'afrontament amb valor de la vida, respectivament. Els 5 colors representen les cinc famílies de Buda i els cinc elements.

La idea és que el vent al fregar les banderetes és purificat, santificat i endolcit pels mantres i d'aquesta manera tota la benedicció que porta l'aire recau sobre el veïnat.

“El vent és l’element natural del cavall. Quan galopa camp a través, el vent s’aixeca per anar a trobar-lo. La seva cua llarga i la melena flueixen lliurement quan accelera a traves de la quietud de l’aire, creant el vent. El vent i el cavall son vehicles naturals de moviment, el cavall transporta formes materials i el vent formes etèries . Les oracions són portades pel vent i en el Tíbet la bandera de l’Oració es coneguda com el Cavall del Vent, Lung ta.”

I perquè les tinc penjades?? Perquè la primera vegada que en vaig tenir coneixement de la seva existència (gràcies a Eòlic, com no!) em van fascinar...i aquí les tinc, al meu balcó purificant l’aire que ens envolta.

Font: Centre Budista Tibetà

Lectures per aprendre

2010-02-19T21:33:00.004+01:00

En la meva aventura particular de recerca de l’autoconeixement, després de setmanes de teràpia cognitivo-conductual amb la meva estimada Maite i introduint-me en el coneixement de noves teràpies o pràctiques alternatives com la meditació, he llegit El camí del savis de Walter Riso empesa per la curiositat sobre el diàleg socràtic que utilitza tant alegrement la Maite i que he trobat tant útil per arribar a qüestionar-t’ho tot (una bona especialista en aquest tema sense saber-ho és la Montse), però curiosament he trobat les aportacions de quatre filòsofs que l’autor adapta per poder utilitzar com eines per millorar la nostra qualitat de vida i el creixement personal.

L’ofici de viure bé de Gaspar Hernàndez (me’l van regalar la Jessi, la Gemma i la Sandra...com es nota que són seguidores del bloc) és un recull fantàstic dels seus millors programes amb els seus grans col•laboradors. i cada capítol aglutina molt coneixement sobre les eines per aconseguir benestar emocional des de totes les tradicions culturals i religioses.

Dels temes que es tracten; consciència, esser, canvi, meditació...em xoca quan en G. H. pregunta als seus interlocutors- Què es per vostè Déu?? Jo fa un temps que també m’ho pregunto...i no sé perquè. (hauré d'investigar)

blau, verd, groc, marró i gris

2010-02-18T21:41:00.002+01:00

El mes de gener es van posar en funcionament els contenidors soterrats, el blau, el groc, el verd i el marró que estan situats en el nou i inacabat “sector la fàbrica” en el bell mig del poble. I farà dues setmanes, màxim tres, tots els contenidors del poble es van canviar per nous. La situació dels quals s’ha vist variada per espai ja que també en totes les cantonades han aparegut contenidors de tots els colors a més a més dels gris que distingeix la resta de la brossa.

Fins aquí genial, doncs ens han facilitat el reciclatge, abans havíem de fer excursions als tres punts claus que hi havia en el poble i la veritat és que era poc pràctic i incòmode.

Avui per avui hi ha una sobresaturació de reciclatge, els contenidors rebassen brossa, el cartró s’amuntega pels costats, els tetra-bricks i les ampolles de suavitzant despunten del groc amb algun pot de iogurt per terra, restes d’orgànica com taronges...bé una marranada!

Com tots els canvis, l’actuació requereix una adaptació per part del poble, el qual crec que ha respost al reciclatge amb un notable però les actuacions han d’adequar-se a la realitat i potser pensar que cal que els recollidors de contenidors passin més sovint o posar contenidors més grans o posar-ne més. El que crec que no podem permetre es que hi hagin més dipòsits de brossa però que tinguem la sensació que n’estiguem produint com tres vegades més.

No m’agrada veure les cantonades del poble convertides en muntanyes de merda i cada dia en veig. Què passa?? no ho entenc!

Tastant la meditació

2010-02-09T18:52:00.003+01:00

Fa anys, recent nascuda la Maria vaig fer ioga durant una any amb estones de meditació. Les dos pràctiques em van agradar molt i vaig ser testimoni dels seus beneficis. Ja fa uns dies, des de que escolto "l'ofici de viure" que he començat a practicar la meditació i algunes vegades ho faig amb la Maria que a "les lliçons de la Índia" van dir que era tan beneficiós pels nens i verdaderament ho crec tan sols pel fet que la Maria resta quieta i tranquila durant un quart d'hora.

En aquest enllaç trobareu breu informació interessant. Lotus Blau Centre Integral de Ioga de Mataró

En els vídeos, a part d'una introducció a la meditació també ens ensenyen com fer la meditació. En el primer apareix en Richard Gere ;)

Petons de diumenge

2010-02-08T10:56:00.004+01:00

Silvia Soler escriptora de 39+1 i 39+1+1 em sorprèn amb aquesta història de dos dones totalment oposades però grans amigues que no deixen d'estar en contacte per carta durant tota la vida. Una dedicada al seu marit i fills, l'altre a viatjar sense lligams i practicant l'arqueologia. La opressió política i religiosa dels anys 40 són els culpables d'un títol tan cursi pel que em va fer passar per alt el llibre. Sort de la Jessi que me'l va recomanar.

De lectura fàcil, amb referències històriques i empordaneses, i amb una picada d'ulls a Caterina Albert (Víctor català) i Mercè Rodoreda, dramàtiques però apassionants.

el caganer i el tió a la BBC

2010-02-03T18:14:00.001+01:00

L'avi deia "menja fort, caga fort i enriute'n de la mort"

Curt xulo

2010-02-02T15:20:00.002+01:00

...doncs no te agorofobia!

Get Out
Cargado por Esma-Movie. - Mira más videos de TV y películas.

El Formiguer (capítol 6)

2010-02-02T14:57:00.003+01:00

Radio VPP.Aquí Formigueta Catakrac retransmeten des de l’exili. El formiguer segueix en peu, tot i que la formiga reina va plegar pels vols de maig i la seva successora de vegades se les veu magres per aguantar la pressió i les “peregrullades” dels tres mascles, el formiguer i les formiguetes resisteixen. Les ordres incongruents i contradictòries barrejades amb la desídia i la incredulitat provoquen la pèrdua de paciència i l’explosió d’enfrontaments delirants però a la vegada còmics.

Enyorant el formiguer que em divertia, he recordat les tres seus centrals del formiguer. La primera seu era la casa particular d’un dels mascles, diuen les formiguetes més antigues que als matins més d’un cop havien vist al mascle amb pijama i traient-se les lleganyes. La segona seu, situada en un antic camp de bledes pixades pels gats que rondaven els barracons (per les formigues més fines:mòduls). Els barracons van albergar-nos durant un any mentre esperàvem que s’acabés la seu “d’alt standing”. Als barracons sovint érem visitats per gossos que venien a fer les seves necessitats i policies dels que ens en despreníem amb facilitat per l’experiència acumulada
La seu “alt standing” ens va portar, noves formigues superqualificades amb sous superesplèndids. Fins i tot va haver guerra de classes...però després d’una gran neteja degut a la crisi, degut al desengany, i mal aconsellats per uns assessors van quedar les formiguetes que pel seu treball els interessava als mascles, dins d’un formiguer laberíntic impossible de redreçar, o no??

I Enyorada de les meves companyes em pregunto si la distància fa l’oblit. No, no és oblit, elles treballen absortes en les seves tasques i oblidant el món de fora perquè el formiguer no els deixa veure la llum.

Salutacions des de fora estimades!

Trucant a les portes del cel

2010-01-31T21:19:00.005+01:00

Trucant a les portes del cel de Jordi Serra i Fabra, és verdaderament una novel•la juvenil, de lectura agradable. Ens explica l'experiència d'una jove cooperant, estudiant de medicina, al RHT un hospital prop de Mysore durant l'estiu. L'autor mostra molt per sobre la pobresa i malaltia de la Índia però també l'encís i la màgia que ens pot posseir. Un bon llibre per atraure als joves a la cooperació i la solidaritat.

Com posar-se un Sari

2010-01-31T20:51:00.002+01:00

A l'escola de la Maria aquest any el centre de interès són els paisos del mon i casualment a la Maria li ha tocat la Índia. I es clar, com el Rei Carnestoltes no perdona, ha de disfressar-se amb un Sari. El vol vermell, aquesta setmana miraré si trobo una roba xula i li faré un. En aquest vídeo es pot veure clarament com es posa el Sari a l'estil Nivi, que és el més corrent. El top amb forma de brusa que porten a sota se'n diu choli i el tercer ull, Bindi.

Bolets fora de temporada

2010-01-26T22:05:00.007+01:00

La setmana passada, xerrant amb l'Amàlia, li vaig preguntar per la temporada de bolets, ella és boletaire de fa molt temps i a més de trobar-ne sempre Kilos i Kilos (no exagero!) practica la seva vocació fotogràfica en el bosc. Em va dir que fins i tot abans de Nadal n'havien trobat...tot i que a caçadors de bolets havien dit que havia estat una mala temporada.
Aquestes fotos precioses son d'aquesta temporada.
I en trobareu més aquí.
I receptes delicioses que l'Amàlia a anat recollin aquí.

M'agrada molt anar a la muntanya, però només se trobar plantes aromàtiques els bolets mai han estat el meu fort. Tot i tenir amics aficionats mai he pogut coincidir per anar amb ells i que em puguin fer allò de- " però no el veus??, si el tens aquí davant!" i quedar-me amb aquella cara de pasmada quan treuen de sota la pinassa o la fullaraca algun "bolet-trofeu" amb cara de satisfacció.

Olor de Colònia

2010-01-26T21:51:00.003+01:00

L'autora, Silvia Alcàntara descriu la vida d'alguns habitants d'una colònia que envolta una fàbrica tèxtil.

Seguint les jerarquies establertes en un univers tant petit, desfila les relacions enverinades entre els personatges.
Pel meu gust la lectura al principi es fa una mica feixuga, paràgrafs molt llargs i un pel enrabasssats. Però un cop li agafes el "truquillu" t'enganxa.

Anunci amable

2010-01-22T20:09:00.002+01:00

Per recomanació de 3A. El trobo genial!

AU PORT DE LA LUNE

2010-01-22T11:46:00.003+01:00

Au Port de la Lune és un Bistro autèntic situat al costat de la Boqueria, a la Plaça Galdric. Els francesos que ho porten no han fet cap tipus de rehabilitació de la casa on estan situats. Tres pisos amb escales empinades d'aquelles estretes i antiques que et porta a menjadors molt petitets on tothom dina de manera estreta però còmode, el menjador d'abaix el més informal, els clients comparteixen barra amb cuiners i cambrers. Menú del dia 12 €, primers lleugers i segons carns, hamburguesa (es veu que és l'estrella), Bavette tendríssim i ànec confitat, tot acompanyat d'un deliciós puré de patates, xampinyons i tomàquet. Els Formatges tant dels primers com dels postres són francesos i a baix se'n poden comprar.

Dos històries ben diferents

2010-01-21T21:22:00.004+01:00

Les dos últimes lectures; como ser buenos de Nick Hornby i Mil sols esplèndids de Khaled Hosseini.
Como ser buenos no és un manual sobre que hem de fer per ser bones persones, sinó una sàtira del sistema familiar actual. La lectura em va sorprendre en mig de la meva turmenta personal. La visió irònica del autor sobre la família en la societat anglesa, que de fet tampoc es diferència tant de la nostra, em va “sentar com una patada a l’estómac” perquè de sobte m’hi vaig veure una mica reflectida. La protagonista, perd l’”oremus” de la seva vida mentre el marit i un curandero es dediquen a recollir nens del carrer. La bona consciència liberal i l’obsessió per ser bones persones arrastren a aquesta família a situacions peculiars i sarcàstiques en les que potser qualsevol dia ens hi trobem nosaltres mateixos. (Nick Hornby és l'autor d'Alta Fidelitat. La peli boníssima)

Mil sols esplèndids, m’ha colpit com ho va fer Caçadors d’estels. He patit com una mona!. Les dos protagonistes Mariam i Laila viuen a Kabul. Sota el seu burka pateixen els 30 anys de guerres que va patir l’Afganistan a més a més de la brutal violència amb que les tracta el marit. De totes maneres, la novel•la És un cant a l’amor, a l’amistat i a l’esperança. És impressionant la sensibilitat que mostra l’autor posant-se en la pell d’aquestes dones, com reflecteix la por i la vida quotidiana que han de compartir recloses. Gràcies al personatge de Tàriq, l’amic d’una d’elles l’autor obre una escletxa d’esperança per les dones d’allà.

Gent amable

2010-01-12T22:02:00.003+01:00

Incorporo nova etiqueta al bloc; amable.

A l’enciclopèdia apareixen dues definicions d’aquest adjectiu, 1 Digne d'ésser amat i 2 De natural plaent, afectuós. En principi, em centraré en la segona definició. Tot serà que a més a més es prolongui a la primera.

El motiu d’aquesta incorporació és tant per evitar el mal rotllo, les males maneres (abans mala educació) i el fastigueig que massa sovint trobem en el nostre entorn quan anem a comprar, a un restaurant, al tramitar algun servei, o en els transports públics. Com per fer recompte i publicitat d’aquells llocs on les persones tenen aquest toc plaent i afectuós que diu la definició i que, en definitiva, són dignes de ser amats pel fet de fer-te sentir bé i a gust en la seva presència.

encara que actualment no em moc gaire, d’aquesta manera vull demostrar, primer: hi ha gent que no està amargada i és molt amable, segon: que l’amabilitat no està renyida amb el lloc de feina i tercer: en l’àmbit dels serveis és imprescindible l’amabilitat que escasseja tant.

Per això he trobat molt oportú fer referència a totes aquestes persones concretes, que m’han facilitat en algun moment les coses amb un somriure, sense donar-li importància i fent que tot semblés més senzill.

El meu primer integrant a aquesta llista és el noi que està al Video Club del Sorli (Rotonda Premià de Dalt). L’altre nit molt amablement, tot i que ja havia tancat l’ordinador i feia un fred que pelava a fora i a dintre també, perquè el local és industrial, va tornar a engegar-ho tot perquè jo pogués veure la peli que volia, la targeta m’havia caducat i la màquina de fora se l’havia empassat.

També incorporo a la llista a les cambreres de l’Hàbaluc, especialment la que ens va atendre, una noia que a part de guapa la seva amabilitat ens va acompanyar durant el dinar. Hàbaluc un restaurant molt agradable de Barcelona a Enric Granados que els diumenges fan un menú per 13 € que està molt bé (cuina sana i creativa).

D’aquesta manera pretenc evitar esmentar aquelles situacions desagradables que tots coneixem quan sortim de casa i fixar-me i recordar aquestes curtes estones en aquests llocs on podem trobar persones amables i que val la pena estar amb elles!

Recordant a Roseanne

2010-01-11T23:06:00.004+01:00

A casa meva, sempre hi han hagut discussions pel desordre. Hi ha qui és més endreçat, hi ha qui és més desendreçat. El meu tarannà tira més cap al desendreçat i el d’en Carlus cap al ordre rigorós. Ell sovint diu “és més fàcil conviure amb ordre per un desendreçat que viure en desordre per un que és endreçat”....i té tota la raó, però de vegades tant ordre em suposa perdre la noció de les coses que passen a casa. Perquè l’ordre excessiu fa que percebem l’espai on ens movem com alguna cosa inamovible, en canvi el desordre ens ofereix la imatge del que hi passa o ha passat en aquell lloc.

No pretenc defensar el desordre, sinó el temps de desordre. Personalment crec que cal deixar un rastre, del que ha passat en certes situacions per poder assaborir durant una estona el que ha passat. Com després d’un bon àpat amb amics i família, que millor que una sobretaula amb la cafetera, les tacetes, la sucrera, alguna resta de les postres, copes de cava a mitges que en qualsevol moment es poden tornar a omplir i les molletes del pa sobre les estovalles?. No és el mateix quan de seguida recollim la taula...estem donant per acabat l’àpat i el que li segueix. Com quan acabem de fer l’amor, que millor que restar abraçada a la teva parella i parlar a cau d’orella?. No és el mateix quan un dels dos s’aixeca tot seguit es posa el pijama, refà el llit tanca la llum i et dona la bona nit. L’acte es torna mecànic, no?
El cas més recent d’aquestes situacions a casa va ser pel dia de Reis. Aquest dia és màgic tot el dia. De bon matí vam trobar els regals molt ben col•locats per SSMM els Reis d’Orient, com si d’un aparador es tractés. Vam desembolicar, vam obrir caixes i desprecintar jocs i nines...malauradament masses coses, però això seria tema per un altre entrada. Abans de marxar a fer el tour familiar vaig procurar de deixar-li a la Maria les seves joguines de forma que quan tornéssim se les trobés de cara (recordo,de petita, l’alegria que tenia al retrobar-me amb les meves joguines noves després d’haver estat tot el dia fora!) i quina sorpresa vaig tenir jo quan vam arribar a casa i tot estava degudament apilat i endreçat a punt de desar-se en el seu lloc, en Carlus havia fet de les seves abans de marxar;quin disgust! Va ser com si a casa ja fes temps que haguessin passat els Reis...ja no hi havia màgia.
Per aquest motiu reivindico una mica més de temps pel desordre i així allargar i assaborir molt més els bons moments a casa.
En aquests casos recordo una sèrie televisiva que m'agradava molt; “Roseanne”. Relacions familiars d'una família típica americana, en la que la protagonista cada cop que obria la porta de casa seva deia-"endavant i no t’espantis...aquí hi vivim!”

1 any en 1 post

2009-12-20T20:03:00.010+01:00

L’any 2009 va començar amb un “xin xin” de copes de cava i obrint les finestres de casa per ventilar els mals esperits. Les vibracions eren bones, tenia feina, salut, i una família sense cap més problema que els que poden donar la convivència entre dos adults, una adolescent i una nena de cinc anys, i es clar el meu propòsit va consistir en un :“virgencita, virgencita que me quede como estoy”.

Vaig deixar la Universitat durant un temps per descansar i poder-me dedicar a la família, però malgrat les bones intencions i convençuda que disposava de tot el temps del mon vaig enredar-me més que mai amb la comissió de Festes del poble, vaig embrancar-me en el projecte de recuperació del Teatre, vaig reiniciar el meu bloc, vaig enganxar-me a un altre, vaig reactivar l’activitat lectora, també em vaig aficionar al Impossible Quiz i tot això sense deixar de treballar, sense oblidar l’atenció de la petita, les converses i discussions perquè no deixés els estudis la gran, sense deixar de costat als amics i la família, sense evitar cap compromís amb ningú i fent el dinar, fent el sopar, fent i fent....

Per fer tant és imprescindible tenir un marit tolerant, pacient i col·laborador i no demanar gaire més, perquè a mes a mes al meu li demanava comprensió, reconeixement, tendresa i no se quantes punyetes més que segur el feien al·lucinar doncs, de tot el que jo feia, res tenia a veure amb ell. Ell, a sobre de treballar moltes hores feia moltes tasques de casa perquè jo no anés atabalada. Però el que li demanava no m’ho donava i jo tampoc li aportava re de bo, així que un dia vam decidir de separar-nos; però al següent va ser que no. Vaja, un xoc.

Així va ser com el meu propòsit es convertí en el despropòsit de perdre el control de la meva vida i vaig deixar de fer-ho tot. Vaig topar amb una depressió.

La química i la psicologia m’estan ajudant a superar-la. Mentre tot passa lentament vaig aprenent a no fer per sentir-me estimada, sinó a fer per estimar.

I vet aquí el meu propòsit pel 2010: ESTIMAR MOLT

EN UN ANY CAP DE TOT I MÉS

2009-12-12T15:53:00.006+01:00

Desitgem que passeu molt bones festes i sobretot que l'any 2010 sigui molt millor per tots.

Avui ha nascut en Pau

2009-10-23T20:09:00.002+02:00

Benvingut Pau!
Felicitats als pares, estimats amics meus que em confien l'apadrinament del seu fill, prometo que m'esmeraré i procuraré no oblidar Sants i Aniversaris perquè em sento molt orgullosa de que m'hagin escollit a mi. El naixement de'n Pau és una gran alegria!...ja feia temps que l'esperàvem.
Petons a tota la familia sort en les nits i a gaudir!!

Humor a l'Art

2009-10-14T20:42:00.003+02:00

La nova web exposa l’especialització en còmic polític. Molt bona iniciativa!
http://www.humoralart.com/

BROWNIE FES-ME MAL!!

2009-10-13T21:25:00.004+02:00

-Apa Maria ens estem posant com un Pepe!!
-i qui és el Pepe Mama??
i jo em tronxo mentre ens barallem per veure quina de les dues pot escurar més la cullera o el bowl amb el que hem preparat un Brownie. La Maria, m'ha ajudat com sempre. Li encanta fer pastissos però com el pastís és per la Montse que demà fa anys, m'ha demanat que li fes un de petit per ella.
Cap problema! la recepta que tinc ho permet perquè és per un brownie monumental...uf que bo!!
Aquí deixo la recepta, me la va facilitar la meva cosina Eva que sempre ha triomfat amb els pastissos.

Brownie:

375 g de mantega
375 g de xocolata negre
mitja dotzena d'ous
1 cullereta d'essència de vainilla
500 g de sucre
225 g de farina amb un polsim de sal
300 g de nous (amb pinyons queda boníssim també)

Desfer la mantega amb el xocolata, al microones a uns 500º uns 3-4 minuts desprès remenar-ho bé fins que el xocolata queda ben brillant. Si no hi ha micro al bany maria.

En un altre bowl batre els ous amb el sucre i la vainilla. un cop ben batut barrejar-ho amb la xocolata i desprès afegir la farina amb el polsim de sal i les nous i remenar amb cullera ben remenat.

Engreixar una safata gran i espolsar-hi farina, tirar tota la massa (que sembla ciment armat, però que ja està molt bo) i introduir al forn prèviament escalfat a 180º uns 25 min i no més.

El brownie i el coulant són els meus pastissos preferits!...i els de la Maria també...és tant femenina ;-)

LOS RENGLONES TORCIDOS DE DIOS

2009-10-08T20:13:00.006+02:00

Per recomanació de la professora de psicopatologia acabo de llegir Los renglones torcidos de Dios de Torcuato Luca de Tena. Un molt bon llibre en el que es barreja una bona història, personatges molt interessants convivint en un manicomi, referències i descripcions de trastorns i patologies encara que generals molt aclaridores i una part del final que ni te'l imagines. Molt interessant per l'ambivalència que m'ha produit en els moments de diagnosticar conductes "normals o anormals".

Deixo aquest video, perquè m'encanta la cançó...i no se perquè, ;-) la relaciono amb la psicopatologia. És una versió de l'original de Talking Heads feta per la serie Dexter. M'agrada.

SLOW DOWN NOW

2009-09-26T16:09:00.005+02:00

Clicka el dibuix

Slow down now = Baixem el ritme o vaga de braços caiguts

Impossible baixar el ritme? molt difícil...de vegades necessitaria que el dia tingués més hores per poder gaudir del que realment m'agrada, per poder parlar més amb les persones que estimo...no són deliris, són proposicions o somnis, depèn de com es mirin. Molt difícils de fer-los reals, perquè la realitat de tots és diferent encara que la vida diària de tots sigui tant semblant. Corrent per tot, amb la sensació de fer tard sempre.
Per no anar més lluny ahir vaig passar un quart d'hora fantàstic asseguda en un banc públic davant l'Ajuntament de Mataró amb ma germana, semblàvem els iaios de caçadors de bolets!!, doncs les presses no ens van permetre allargar aquella estona ohhhhh, horaris plannings i agendes, moderna esclavitud!

Torres de Hanoi

2009-09-22T20:33:00.001+02:00

Un joc bàsic de pensament lògic: Les torres de Hanoi
I per complicar-ho una mica...les 6 granotes.

Pelis xules

2009-09-21T22:01:00.003+02:00

Vaig veure no fa gaire, per recomanació de la Gio la Iwona, Buscando un beso de medianoche i Hacia Rutas Salvajes. La primera em va agradar, més que per la història, per la música i les imatges de uns Los Angeles molt poc glamurós més aviat suburbial, la historia: aventura per un dia, està bé, però molt dirigida als "30anyerus".
Però la història i les vivències del “prota” de Hacia las rutas salvajes és gran, la fotografia i la música tampoc no tenen desperdici tampoc, però és d'aquelles pelis (fet real) que després d’un temps encara hi penses, no et deixa indiferent. M'ha agradat molt!

La graciosa GRIP A

2009-09-19T15:53:00.006+02:00

Encara no he sortit de l’estat de xoc que em va provocar aquest cartellet l’altre dia entrant a la Caixa, quina barra!!

Tots sabem que si no actuem sota un mínim de sentit comú aquesta tardor podrà arribar a ser un kaos; nens que no aniran a l’escola perquè suposadament un d’ells té la grip, gent que no anirà a treballar al·legant la grip A, entre ells Sanitaris, mestres, cuidadors ..., bé no cal anomenar a tots els professionals de serveis, repercutint en un servei insuficient, i a més el comportament alarmista de la població en general es veurà reflectit en situacions ridícules.

Em sorprenen les recomanacions que fa La Generalitat, tant per la població en general com per els llocs de prestació de serveis, serà que aquestes mesures no es duien a terme? Per evitar qualsevol grip com contagis és bàsica la higiene personal i de l’entorn, pot ser que extremin mesures perquè lo bàsic ja ni es fa??? Però bé, la intenció és bona.

Però el que em deixa al·lucinada són les penques de la Caixa. Crec que aprofitant l''avinentesa i les campanyes alarmistes donen un toc de gràcia a les seves poques ganes d’atendre al públic i promocionar encara més les “bones relacions” dels usuaris amb ells.

Evitar el contacte físic a l’hora de saludar!!! Mare meva ni que ens abracéssim amb el personal del Banc cada cop que hi anem, les encaixades de mans també prohibides??

Si l’oficina està plena, marxa! I no vagis acompanyat no sigui que ningú s’estressi!!! Bé no segueixo perquè segueixo rient!

Acabarem tots esterilitzats i absents de contacte humà??? jejejeje

AGOBIADA

2009-09-18T21:48:00.005+02:00

No m’ho puc creure! Cada mitjans de setembre em trobo submergida en un estat lamentable entre sobreexcitada i bloquejada que he batejat com el període d’adaptació (igual que els nens a la guarderia) post-vacacional, què original eh? El pitjor de tot és que amb aquestes qüestions sóc una mica “xuleta” i em traeixo quan penso- “Aquest any no!” Doncs si...aquest any també estic agobiada i no m’aguanto...ni m’aguanten.

Però qui no ho estaria?
Comencem per lo fàcil:
Inici escolar de la Maria, primer de primària, pila de llibres (un munt d’€ en aquest escola i poble no coneixen el reciclatge de llibres com a Santa Coloma) reunions de principi de curs, organitzar l’horari extraescolar sense “apretar” a la criatura ni a nosaltres. Canvi d’horaris a partir de les 19.30h “tattarí tarí tarí” hora de banys sopar i màxim a les 21h a dormir amb conte inclòs.
Inici de la Universitat, baixar material, primera presa de contacte (aquest semestre hem començat malament, fallen les connexions amb la UOC) la por de no poder-ho assolir i no arribar a organitzar-me torna una altra vegada.
El fenomen de la meva filla gran- Grans plans, molta improvisació.
Això és el pa nostre de cada any...ara les variants d’aquest.

Al peu del canó de la campanya “recuperem el teatre de Sant Jaume" ( encara tinc pendent fer una entrada sobre el tema) amb la il•lusió de tots els projectes que engego però amb la por conseqüent al fracàs.
Patint per la meva germana que té okupes a casa (de bon rotllo) que espero que no acabin amb ella.
Batallant amb el desencís a la feina perquè no arribi a fer-me trontollar més del que resisteixo.
Lidiant amb en Carlus que pateix per mi però no sap com ajudar-me i em fa ballar el cap més que una altra cosa.
I per més INRI (és que soc xula!!!) fent règim i sense fumar...”toma ya”!!

Aquí ve la meva reflexió.

Tot el que em sobreexcita i em bloqueja són situacions en les que jo he decidit estar-hi, i coi només tonteries!!, les pors i les inseguretats només són paranoies doncs sempre me'n ensurto, així que l’únic que em cal és paciència, agafar el ritme i ja em passarà, podria ser pitjor... a més podria tenir la regla!!

Pel que ha de venir.

2009-09-03T22:20:00.002+02:00

Pel que ha de venir...La crisis de los 40 ya no es crisis, es oportunidad.

SETEMBRE

2009-08-31T21:29:00.006+02:00

...i ja és aquí! ohhhh, lo bo s'acaba. De totes maneres el rebo amb Soul doncs l'estiu solejat que hem gaudit m'ha donat prou energies per afrontar la recta final de l'any amb alegria!! (tremendiiissssimos Earth wind and fire!!)

Lectures d'estiu

2009-08-26T16:31:00.002+02:00

Junts i Prou, Ana Gavalda. Quatre personatges malmesos per la família, vivències dures; La Camile ex-artista convertida a noia de neteja, llençada a l’autodestrucció, en Philibert descendent de família d’alta alcúrnia que es dedica a vendre postals al museu, Frank company de pis d’en Philibert, cuiner de professió, barroer i malparlat i la Paulette la iaia d’en Frank morta de fàstic en un geriàtric. Tots ells teixeixen una història d’amor i d’amistat preciosa, que costa no endur Amb molt diàleg i un toc afrancesat ha estat la novel·la de l’estiu, un plaer llegir-la i viure-la.

El asombroso viaje de Pomponio Flato, Eduardo Mendoza: Novel·la curta, ironia bíblica, amb tocs escatològics i de novel·la negre. A través d’un assassinat repassa a Jesús i Cia. fins a Barrabàs embolicats en un succés que els descol·loca dels texts habituals. Distreta